dimecres, 25 de febrer del 2009

BON TEMPS!!!




Comença a fer bon temps, i m'encanta!!!!



Quan la mainada surt de l'escola podem quedar-nos una estona al parc: gaudir de l'aire lliure i d'una mica de sol desprès d'estar tot el dia atrapats a les aules; fer un pícnic,berenar sense omplir la casa d'engrunes; rodolar sobre l'herba, empaitar-se, amagar-se, discutir-se, baixar pel tobogan...


I el que encara és millor: mentrestant les mares, àvies i algun pare podem fer "teràpia de grup".
Salut!!

divendres, 20 de febrer del 2009

Temps per jugar



En aquests temps que ens toca viure gairebé tots tenim una necessitat malaltissa per aprofitar el temps!!! No tenim temps per perdre i tot el que fem ha de ser productiu, també l’oci dels nostres fills. Fem entrar als nens en un món amb presses tant per raons laborals, -que porten la necessitat de tenir els nens ocupats i tutelats fins que podem arribar a casa-, com també per l’obsessió dels pares en que aprenguin coses extres: anglès, informàtica, dansa,...
Una llarga llista d’activitats extraescolars ajuda a millorar? Fins on podem substituir el joc i mer divertiment per allò formatiu? Es pot aprofitar aquest temps per interactuar amb joguines educatives i tecnològiques? Fins a quin punt hem d"educar en valors com la competència, l’excel·lència o l’eficàcia?
Cada vegada trobo més pares que saturen les agendes dels seus fills amb activitats de tot tipus. Són pares entossudits en què els seus descendents parlin anglès abans que la seva pròpia llengua, esforçats per a que aprenguin algoritmes abans que a multiplicar,...

“Hiperpares” els anomena
Carl Honoré en el seu llibre “Bajo Presión”. L'hiperpare seria l’altre extrem dels pares 'passota', i com els extrems s’assemblen tant, ambdós estan rarament interessats en conèixer als seus fills en realitat, en aprendre amb ells, en gaudir del temps compartit –de fet ambdós no en tenen-, o de simplement divertir-se amb ells. A “Bajo presión”, Honoré es pregunta per què hem deixat de jugar amb els nostres fills, per què l’agenda dels petits és més pròpia d’un alt executiu que la d"un xaval de dotze anys, per què hem confiat la seva educació a tècnics i especialistes, per què hem substituït el valor de la diversió pel de l’exigència, per què hem posat als nostres fills un guia-rucs amb l’objectiu d"arribar a una meta. En definitiva Honoré es pregunta què hem fet amb la infància dels nostres fills i per què ens obstinem tant en el seu control –el que no significa que no ens preocupem d"ells.


Sovint privem els fills del que més necessiten: temps i espai per jugar; temps i espai per relacionar-se amb altres nens. La relació entre iguals sense normes ni professors o adults, els ajuda a assumir regles, a solucionar conflictes, a negociar, a practicar la llibertat... En la construcció de la identitat tot el joc té una funció crucial, però l’anomenat
joc simbòlic hi té un pes especial.

Cal frenar el ritme, i em sembla que la majoria de pares ho sabem, i no podem deixar de fer-hi res amb l’excusa de no tenir temps. Cal reflexionar sobre el ritme diari, ser valents i fer canvis que deixin respirar els nens. Deixar temps per jugar no és perdre el temps!!!

diumenge, 15 de febrer del 2009

NO SOM RES, RES DE RES!!!!

Ahir a la nit, vaig ensopegar a "la 2" amb un reportatge
sobre l'univers. "Universos paralelos" es titulava.

Després que Einstein postulés la quarta dimensió- el
temps-, n'han aparegut moltes més. De fet actualment els
científics contabilitzen fins a 11 dimensions!!!
Es veu que aquesta onzena dimensió dona lloc al que anomenen la "Teoria M": una teoria que defineix l'univers com una membrana??!!!I d'ella es deriva la teoria dels universos paral·lels. De membranes d'aquestes n'hi ha moltes!!!

Sembla ser que en aquesta 11a dimensió, que calculen que
mesura una millonèssima part d'un milimetre -menys que l'espai que separa la roba que portem de la nostra pell- , és la dimensió on es mouen tots els universos (membranes).

I no ho fan precisament de manera pausada,flotant,..No!! Es mouen com tremendes onades que coalisionen violentament entre si originant nous universos.
El "big bang" seria doncs la conseqüència del xoc violent de dos universos!!!

El nostre univers només és una membrana,en un multivers
(no univers)de membranes ondulats com una mar en plena tempesta!!!!
Tot plegat em va fer recordar una pel·lícula infantil que vaig veure deu fer si fa o no fa un any:

"Horton" un elefant que és capaç de percebre una forma de vida que es desenvolupa en una volva de pols aliena a la fragilitat del seu univers.

dilluns, 2 de febrer del 2009

DAVOS

Els caps pensants de l'economia mundial han acabat la seva reunió a Davos.
Sembla ser que per fi s'han adonat, per la seva sorpresa, de la decadència del model americà: la barreja de globalització i lliure mercat que tant han defensat ja no funciona.
Experts mundials en economia s'ateveixen a formular frases com : hi ha dues classes d'experts en economia:
"els que no en tenim ni idea i els que no saben ni això" (John K. Galbraith) .
"Honestament, no sabem què passarà"(Martin Wolf).
"però segur que les properes noticies seran pitjors", (John Lipsky).

Ells potser no saben què passarà, però saben perfectament què ha passat. Lluís Basset parafresseja un teòleg nortamericà que els hi va deixar clar en recordar-los els set pecats socials que va denuncia Gandhi en el seu moment: política sense principis, comerç sense moral,riquesa sense treball, educació sense caràcter, ciència sense humanitat, plaer sense consciència i religió sense sacrifici.

Semblen escrits expresament per l'actual situació, i de passada acusen la exhibició de riquesa i poder que s'han pogut veure en els àpats i les festes de Davos.

Fariseus!!!



http://blogs.elpais.com/lluis_bassets/
http://www.tv3.cat/videos/1006609/Rostres-de-la-crisi
http://www.elpais.com/articulo/economia/Davos/asume/decadencia/capitalismo/americana/elpepueco/20090201elpepieco_1/Tes