Fa poc més d’un mes es va morir el pare. 

Es va morir. 

Se li va aturar el cor i va caure estès a terra. De cop. Sense que se n’adonés. Sense cap altre avís que el fet de ser un home ja gran. 

Tenia 82 anys i molta vida a l’esquena. I molta vida al davant.

La noticia arriba com una esquerda dolorosa al més profund de l’ànima. Un tall sec que saps que restarà obert per sempre. I ets sents vulnerable, buida, desolada. I ets incapaç de contenir la pena i les llàgrimes; tampoc ho intentes.

Familiars i amics apareixen per acompanyar-nos i els sents més propers que mai. Arriben i saps que els necessitaves allà, per fer-nos companyia, per distreure’t de l’abisme que sents tant a prop. Per apaivagar aquesta solitud i desesperança que ens assalta i que ens deixa un buit a l’estòmac,  a l’espai, a la vida...