dilluns, 20 d’abril del 2015


Fa poc més d’un mes es va morir el pare. 
Es va morir. 
Se li va aturar el cor i va caure estès a terra. De cop. Sense que se n’adonés. Sense cap altre avís que el fet de ser un home ja gran. 
Tenia 82 anys i molta vida a l’esquena. I molta vida al davant.

La noticia arriba com una esquerda dolorosa al més profund de l’ànima. Un tall sec que saps que restarà obert per sempre. I ets sents vulnerable, buida, desolada. I ets incapaç de contenir la pena i les llàgrimes; tampoc ho intentes.

Familiars i amics apareixen per acompanyar-nos i els sents més propers que mai. Arriben i saps que els necessitaves allà, per fer-nos companyia, per distreure’t de l’abisme que sents tant a prop. Per apaivagar aquesta solitud i desesperança que ens assalta i que ens deixa un buit a l’estòmac,  a l’espai, a la vida...



4 comentaris:

Sònia Santamans ha dit...

Hola guapa..., t'entenc molt bé! ja ho saps...
Mai no saps què és millor si una mort ràpida o una mort anunciada..., en tot cas, tan se val, ara us ha tocat aquesta i cal tirar endavant!
Una abraçada!

Cristina ha dit...

l'únic fet que tenim segur des que naixem, i sempre ens agafa desprevinguts.
gràcies Sònia.

Teresa ha dit...

Una abraçada gegant, Cristina.

Lectoracorrent ha dit...

Com et diu Sònia, mai no saps que és millor --o menys dolent-- si la mort sobtada o una mort que la veus venir a poc a poc i que --com diu Martí Pol-- et va marfonent. Jo he passat pel segon cas i va ser molt dur veure com el cos d'una persona que havia estat tan vital i forta s'anava deteriorant en un procés que sabíem --ell també-- que no tenia aturador i que era irreversible. Una abraçada.