dijous, 28 de gener de 2016

Els refugiats i la vegonya d' Europa

Decideixes fuguir. Ho deixes tot: casa teva, amics, família, ...  Deixes la teva vida. De fet no tens gaires opcions quan el teu poble és bomberdejat, assetjat i tirotejat un dia rera l'altre, des que tu eres encara un nen.  No vols participar d'aquesta guerra que algú ha portat al teu estimat país. 
No vols que la por i la fam alimentin la teva família. 
Un altre món és possible. Allà, a l'altre banda del mar hi ha menjar, hi ha refugi, hi ha escoles, hi ha futur. El futur que vols pels teus fills. La Pau.
I decideixes fuguir. I malgrat el fred, el temporal i la mala mar, traveses el mediterrani. 
Ets dels afortunats que ho aconsegueixen. Molts han mort pel camí, sobretot nens.
Tu has tingut sort.
Afortunadament a la costa hi ha voluntaris. Persones que també han deixat la seva vida, el seu sofà i l'escalfor de casa seva per lleçar-se a socórrer als qui fugen de l'horror permanent.
Vas a parar a un centre on, per la teva condició d'ilegal, no tens dret a res: ni menjar, ni mantes, .... un altre horor!

Només voluntaris! Open Arms


I Europa??

Europa, poruga, covarda, egoista i insensible, gira l'esquena, s'hermetitza i iimposa la "política de la por"per poder passar per sobre de tots els drets humans. Esbronca Grècia per no controlar prou les seves fronteres i  la seva millor idea és suspendre la lliure circulació de persones
No deixeu de veure la feina d'aquets voluntaris i si podeu, doneu-los suport

To Kyma. Rescat al mar Egeu: Aquest documental narra la proesa d'un equip de socorristes catalans que s'han instal·lat a l'illa grega de Lesbos amb un únic objectiu: salvar vides al mar Egeu. Famílies senceres, amb nadons i avis, es juguen la vida diàriament.


Es fa molt difícil suportar tanta realitat i seguir amb la meva confortable vida.  Sento vergonya d'aquesta Europa incapaç de donar respostes.




dissabte, 24 d’octubre de 2015

els refugiats ....


Si cuarenta mil niños sucumben diariamente

en el purgatorio del hambre y de la sed
si la tortura de los pobres cuerpos
envilece una a una a las almas
y si el poder se ufana de sus cuarentenas
o si los pobres de solemnidad
son cada vez menos solemnes y más pobres
ya es bastante grave
que un solo hombre
o una sola mujer
contemplen distraídos el horizonte neutro

pero en cambio es atroz
sencillamente atroz
si es la humanidad la que se encoge de hombros.

Mario Benedetti. Desganas



dilluns, 25 de maig de 2015

valors

Avui és un dia especial. 

Els alumnes de cicles superior de moltes escoles de la comarca han estat treballant des del setembre en un espectacle musical que en poques hores serà damunt l'escenari.

Durant els darrers mesos han vist com es treballa per un projecte a llarg termini, com es triga mesos i mesos per assolir els objectius, com cal repetir fragments fins a l'avorriment per desencallar-los, com d'especial és unir les diferents veus en una de sola...

Vaja que participar en la cantania 2015 els ha obert un ventall d'experiències i de valors que segur els seran útils i ajudaran també a fer-los millors persones.

Si les famílies no hi som, no hi participem, no anem a veure el concert... quin valor li donem a tot aquest treball???

Per això em cou tant que l'assistència de les famílies a l'espectacle sigui tant baix. Tant que en un moment determinat es va plantejar la possible retirada de l'escola del projecte. Potser perque s'ha escaigut en un cap de setmana de tres dies, o potser per motius perfectament comprensibles, no ho vull pas saber.

Però em cou especialment el cas d'alguna família que, malgrat porta el seu fill al teatre a participar en l'espectacle, no pensen venir a veure'l. El motiu: l'entrada és molt cara.

És cert, tenen tota la raó. Jo també la trobo molt cara. I cal discutir-lo amb qui convingui.

Però, repeteixo, aquesta mainada fa vuit mesos que treballen en el projecte. 

Afortunadament avui seran a l'escenari.

Crec fermament que hi hem de ser per confirmar el valor que té com a projecte educatiu transversal. 

Les famílies hem de donar valor a la  participació dels nens en projectes culturals i col·lectius, a l'esforç, al treball en equip,..
i la marera de valorar-ho és posar-hi també la nostra il·lusió, donar-li la importància que té, i, per poc que poguem,  fer l'esforç de ser-hi i aplaudir-ho.

Jo ho penso fer. I segur que en gaudirem fins al darrer segon.
Me n'hi vaig

dilluns, 20 d’abril de 2015


Fa poc més d’un mes es va morir el pare. 
Es va morir. 
Se li va aturar el cor i va caure estès a terra. De cop. Sense que se n’adonés. Sense cap altre avís que el fet de ser un home ja gran. 
Tenia 82 anys i molta vida a l’esquena. I molta vida al davant.

La noticia arriba com una esquerda dolorosa al més profund de l’ànima. Un tall sec que saps que restarà obert per sempre. I ets sents vulnerable, buida, desolada. I ets incapaç de contenir la pena i les llàgrimes; tampoc ho intentes.

Familiars i amics apareixen per acompanyar-nos i els sents més propers que mai. Arriben i saps que els necessitaves allà, per fer-nos companyia, per distreure’t de l’abisme que sents tant a prop. Per apaivagar aquesta solitud i desesperança que ens assalta i que ens deixa un buit a l’estòmac,  a l’espai, a la vida...



divendres, 28 de novembre de 2014

Trobades

Sentir-nos afrotunats de poder compartir  taula i companyia. I celebrar, un any més, la trobada d'una colla molt gran!

                Gràcies a tots!