The show must go on

Un dia per deixar enrera els mal tràngols passats. Pàgina nova. 

Sort a tothom!

"La mujer, cosa de hombres"

Ja fa temps que les dones van decidir deixar el seu paper de submises esposes i mestresses de casa. Ja fa temps que van decidir gaudir de la seva vida: prendre les seves desicions,  viure la seva independència;
 deixar de ser l'esclava de la seva llar i de la seva parella i construir una vida "compartida".

Però aquest creixemnet, aquest canvi, el van fer les dones soles. Les seves parelles, en general , no les van acompanyar. D'aquí  que en sortis la "superwomen" : una dona perfecte, d'imatge impecable, amb una feina remunerada, que segueix fent-se càrrec de la casa, també impecabla, dels nens sempre nets i polits, ... Que és el pal de paller de familia, i encara trobava temps per anar al gimnàs!

Res a veure amb tu!

Superat això hi ha la teva generació, la de les noies  que als 20 anys es creien modernes, alliberades del rol tracional de la dona, i que pensava que viuria  de fàbula gràcies a la lluita de les seves mares i àvies.  Però no trigues a  adornar-te que era un miratge.

Recordes quan  encara no tenies una parella ... diguem-ne estable, i una part de la colla d'amics, ja la tenien.  Tot d' una, les converses de les noies van canviar. Sorprenenment, el primer tema nou va ser el dels productes de neteja de la casa.  Elles van començara tenir tenien llargues xerrades sobre les meravelles de tal o tal producte. Ells no en parlaven mai!

La punta de l'Iceberg!!!

Treballis o no fora de casa, la responsabiltat de la llar: intendència, roba, neteja,..., cau a sobre teu.
Tot un plegat t'adones que la teva parella et demana què faràs per dinar!!!  (No et diu si avui pots fer tu el dinar perque està cansat o té feina o ......)
O et diu  que té molta roba per rentar!! o que té una taca a la camisa!?!
O arribes d'una sortida en família i tothom s'amaga al seu racó i et quedes sola preparant el sopar (deuen pensar que tu et canses mai).
I una llisteta de petits detalls que et fan pensar que els homes, espero que de manera inconscient, continuen esperant de la seva parella s'ocupi d'ells com si fos la seva mare.

I molts i moltes et diran  que exageres, i que no et pots queixar amb la parella que tens.
Però si es  paren a fer una mirada objectiva i crítica a la seva vida, estas segura que hi veuran indicis.
La lluita per la igualtat no s'ha acabat!!!

En aquesta lluita silenciosa, hi ha persones que no poden aguantar la frustació (tot un  tema) de no veure acomplertes les espectatives que han posat en la seva parella. No son capaços de respectar les seves desicions, ni d'entendre la seva postura, i massa vegades ho acaben de la pitjor manera possible.
Com a dones, encara ens hem d'explicar massa!
Com a societat ens queda molt i molt camí. 


Durant moltasanys la publicitat no ens ha ajudat gens, i si t'ho mires bé, actualment tampoc!! Mireu sinó aquest anunci de la lliga de futbol femení d'alemenya!!
http://www.youtube.com/watch?v=rx4jAEyVJHE

Tot això m'ha vingut al cap arran d'aquest video esfereïdor de l'Isabel Coixet.

in the fall

La manera com passa el temps i com la rutina ens encalla i ens devora de manera que sembla inevitable,  francament, fa por!!

Trencar la rutina fa crèixer! 
Dedicar temps al que ens agrada, provar coses noves, mirar cap als  costats o més enllà del nas, ...

lluitar aferrissadament perquè la vida no es converteixi en això ....





l'estiu, un bon moment per intensificar aquesta lluita!!

el patchwork era l'excusa

Aquesta primavera he tingut l'encert d'apuntar-me a un dels tallers que organitza el consell comarcal dins el projecte "dona activa't"

No només m'ha permés desenvolupar una d'aquelles aficions adormides per la inèrcia dels dies, sinó que hi he descobert persones que han passat a formar part del meu petit univers i que pressenteixo ha estat l'embasta de noves  i interessants amistats!

Aquest és el resultat del projecte. El poble de Calldetenes des del pati de l'escola Tot cosit a mà i per a mans totalment inexpertes!!!

Participar en un projecte col·lectiu, una coral, un grup de música, un grup de teatre, una unió excursionista, una ong,… Ens fa sentir bé.

Ens permet conèixer gent, compartir, ens fa més generosos, pacients, desperta la nostra empatia,… i segrega endorfines!!

Famila, casa i feina t’engoleixen àvidament.

Poc a poc, gairebé sense adonar-te'n, hi acabes volcant tot el teu temps fins que, un dia, t'adones que ni tant sols recordes quines eren aquelles coses que tant t’agradaven i et prometies que mai deixaries de fer!!

Participar en aquets projecte ha estat una alenada d’aire nou!!

Tot just s’ha acabat i ja us enyoro!!!

Gràcies a totes !!!

Una abraçada!!

Cristina!!

Festes de Nadal

Festes de Nadal,
moments ritualitzats que aconsegueixen donar un sentit cíclic a la vida. La sensació d'un periode superat, d'un retorn a la il·lusió, a la familia,...


I malgrat els persistents intents de la crisis, els virus, i altres cojuntures, hem pogut vestir la taula de festa, hem pogur celebrar l'any nou, i  




"...ens aboquem a la finestra a esperar els reis  que van venint! "-fragment e Miquel Martí i Pol-

slooooow

Avui l'aire comença a fer olor d'hivern. El vent bufa i el cel inhibeix la claror del sol. Tot convida a quedar-se a casa, al refugi. Abrigar-se amb una manta, a tenir una tassa fumejant entre les mans i a mirar per la finestra deixant que reposin els ulls i el temps sobre el paisatge ventós i grogenc.

Però el ritme frenètic que hem imposat a la vida no hi entent d'estacions i ens empeny a sortir del llit i a complir amb els rituals matinals a correcuita. i ens veiem obligats a engegar els dies amb la mateixa energia que quan llueix un sol espatarrant!!

Quina crueltat!!!


M'apuntaria al moviment slow només per no haber de correr als matins!!

imatge. Vicens Vang gogh

És Nadal

Malgrat la crisi, tots acabarem el Nadal amb alguna o algunes pertineces més. Qui més qui menys, haurem menjat exquisiteses siberites, haurem celebrat amb famíla i amb amics, haurem escoltat i cantat nadales, ens haurem posat nerviosos amb els preparatius, ens haurem emocionat amb els nens,... Pocs, en canvi, farem res per resoldre certs conflictes interns, o alguna fricció personal, o sortirem dispossats de veritat a aconseguir que els dessitjos d'any nou passin de projecte a realitat. I em sembla que és per això que en aquesta època de l'any ens sentim tant melengiosos. El contrast entre la felicitat col·lectiva, i la realitat d'unes vides tant absorvides per les rutines diàries, que gairebé no ens permeten plantajar-nos si vivim la vida que volem viure, si ens sentin realitzats amb el que fem, si som com volem ser,.. ens crea un mena de buit que pot resultar feridor. Sabem sobradament que el consumisme no ens porta benestar interior. Això només arriba si sentim que creixem com a persones. I per millorar d'epidermis cap a dins el calés no ens serveixen de res.

Però hi ha petites coses que ens poden fer sentir millor, més relaxats, més il·lusionats... i que en definitiva ens poden fer més feliços.

     És Nadal, i per no deixar tot el sentit d'aquestes festes perdut entre el galets d'una escudella i les cuixes d'un capó, vull  aprofitar-ho per respirar fons, deixar sortir l'aire poc a poc i encetar un nou any amb voluntat de canvi.

     Us proposo de fer una llisteta amb petites i grans coses que estem dispots a canviar, i que ens poden fer sentir i ser encara millors. Serà com un regal de Nadal i em farà molta il·lusió que, si us ve de gust,  hi afegiu les vostres!!!

Aquí van:

Queixar-me menys i somriure més perquè les  emocions s'encomanen

Pensar en positiu. perquè els pensaments negatius ens limiten

Ser més previsora i més organitzada perquè genera tranquilitat.

I tu?

Quines petites coses creus que ens poden fer sentir millor?

aire

Ahir no podia dormir, i vaig enganxar-me a la televisió esperant que el seu poder hipnotitzador m'ajudes a trobar la porta del mon oníric. Però lluny d'això, vaig quedar atrapada a un película (res excepcional) que em va qüestionar. Ja us ho explico.

"l'ultimo bacio" és una película plena de personatges que ens deixen observar-los tal com son, i això fa que hi empatitzis deseguida. El tema central és l'arribada dels protagonistes masculins als trentena. I sobretot les seves pors a acabar atrapatas en unes vides que no responen al que esperaven, que els faran ser adults i de les que creuen que, un dia, s'en penediran.! De fet el tema és recorrent, la por al compromís ferm! Cada personatge pren una desició diferent per intentar la seva fugida de la realitat: abandonar la familia, ser infidel, emprendre un viatge a l'aventura,...

Em va sacsejar perquè, de vegades, jo també tinc la sensació d'estar "atrapada" al meu món.

I no és que tingui ganes de deixar la familia, ni de canviar de parella ( no en trobaria una de millor). No.

Més aviat és la por de veure que la vida flueix impertorvable  i que les rutines engoleixen els dies, em fan sentir estancada i es fa difícil trobar espais personals! Sembla que tinguis el pes del mon a les espatlles i cal molt d'esforç per encarar un dia, igual que el d'ahir, amb il·lusió!
He de dir, per ser sincera, que, encara que sigui molt de tant en tant, em reservo espais, sempre petits i robats a un altre, per obrir portes, agafar aire i tornar-me a submergir en les responsabilitats ineludibles!!

Suposo que tot plegat és el que passa quan treballes, portes la casa, fas la compra ( per cert!! tot és carísim!!), tens cura del fills encara petits,...!!!
 
O potsre estic encarant la crisi dels 40!!  ;P

D'altres moments però, em sento la persona més afortunada del mon, i em sé feliç de tot el que sóc i de tot el que tinc! i no envejo res, ni ningú! Em sento lleugera, plenament motivada i totes les pors que abans plorava, es converteixen en el meu inquestionable motor vital!!

I tu?
Et sents atrapat en la teva vida?
Com superes les crisis personals'

Canvi climàtic

Avui es comença a preparar a Barcelona la conferència de Copenhague contra el canvi climàtic. El teball d'avui ha de servir per prendre el pols a les possibilitat d'èxit de la conferència del proper desembre. Els reptes són Titànics i cap govern hauria d'esquivar la seva responsabilitat.  Però cap de nosaltres tampo ho hauria de fer.

De fet reciclar forma part de la natura. A la,terra, tots els cicles vitals dels ecosistemes són procesos de reciclatge perfectes, tots excepte l'emprempta de l'home.

A casa ja fa temps que fem l'esforç de classificar i reciclar totes les deixalles. i procurem no utilitzar el cotxe per desplaçar-nos per la ciutat. Procurem - si l'economia ho permet- comprar productes frabricats aquí o molt aprop d'aquí. No fem servir paper d'alumini, utilitzem carmanyoles, recollim l'oli, procurem que els  productes de neteja que utilitzem no perjudiquin l'entorn.... I sé que podriem fer molt, molt més.

De tant en tant, però, ens asalten els dubtes de si tot plegat serveix per a res!! Continua l'esforç quan les deixalles surten de casa? Es millora l'aïllament en les construccions? ( al pis on vivim és nefast!). Hi ha esforç en els ajuntaments mes enllà del que és "marqueting"? I els governs? Seran capaços finalment d'imposar-se als interesos d'uns quants per gestionar a favor del planeta??

D'altres vegades ja ens asalta directament la por:
Copenhague avisa que a finals del s. XXI la temperatura del planeta ja haurà pujat 4 o 5 graus, el nivell del mar està pujant el doble del previst, la destrucció de la selva amazònica ja s'acosta a la meitat del territoria que cobria, fenòmens meteorològics que es desplaçen dels seus habituals espais d'incidència, o augmenten la seva virulència!! La capacitat d' autoregulació dels sistemes naturals deu tenir un límit, és ja un canvi irreversible??

Mentrestant trobo persones molt properes a mi que ni tant sols separen les deixalles. Bé, el vidre i el paper si, ! El mínim, vaja! El que és fàcil i força còmode i ja fa temps que hem après. Fins i tot ens fa sentir culpables no fer-ho!! Però no estem disposats a fer gaire més!
El "fotut" del cas és que no podem esperar! Quan ja estiguem tots "educats", d'aquí a molts anys, quan ja no hi hagi no només cap glaciar, sinó cap gelera al Pirineu, el nivell del mar s'hagi engolit poblacions i illes senceres, hi hagi onades de mirgracions per culpa del clima,...ja serà tard.
 I és que la sol·lució no és tant sols de prioritats, sinó de la percepció social, moral i política d'aquestes prioritats!!!
Esperem que a la reunió del desembre es faci alguna cosa que no sigui omplir papers mullats! I sobretot, esperem que no sigui massa tard.

Vull creure que els peits esforços que fem portaran un gran canvi!!

I tu? Que hi fas??
Recicles?
Reutilitzes?
Redueixes?
creus que serveix d'alguna cosa??
et sents culpable i responsable del canvi climàtic???


The animals save the planet són uns petits curts deitats per "animal planet" que pretenen concienciar als nens sobre senzills gestos per preservar el planeta. disfrute-los en familia!!

Laberints quotidians

Avui aniré a rentar el cotxe, però no trobo les claus. 

De cop veig el cistell de la roba ple i decideixo posar una rentadora primer.

Recullo la roba bruta i la porto cap a la màquina. 

Quan hi arribo veig que la màquina està plena, Ahir ens varem oblidar de treure-la.

Deixo la roba bruta al davant de la màquina i vaig a buscar un altre cistell per treure la roba molla. 

Porto la roba cap a la terrassa per estendre-la al sol i sona el timbre. Deixo el cistell davant la terrassa i vaig a la porta. És el carter. Puja les cartes i un paquet.

Obro el correu i vaig a llençar els sobres buits. Les escombraries són plenes. Lligaré les bosses i les baixaré.

Deixo el correu a la taula on treballava i veig que hi ha la llauna de te que m’estava prenent. La porto a la nevera perquè es torni a refredar.

Anant cap a la cuina em fixo que fa dies que no rego les flors.

Deixo la llauna al bufet per agafar aigua, i descobreixo les ulleres que he estat buscant! Les guardaré després de posar aigua a les flors.

Omplo la gerra i veig el comandament a distància. Ahir el vaig estar buscant com una ximple!

Portaré el comandament al menjador, on ha de ser, després de regar les flors.

Poso l’aigua a les flors i se’m bessa per totes bandes. Torno a la cuina, deixo el comandament i agafo uns draps.

Torno al menjador i no sé que volia fer amb aquells draps...

Ja s’ha fet tard.

El cotxe per rentar,

La rentadora per posar

La roba per estendre

El correu per llegir

Les escombraries plenes,

Hi ha una llauna de te, ja calent, al bufet

Les flors sense aigua

No trobo ni el comandament ni les ulleres

Hi ha una taca lletja al terra

I no sé on són les claus del cotxe!!

M’aturo un moment i penso com pot ser que sense haver fet res en tota la tarda hagi estat dansant pel pis d’aquesta manera i em trobi tant cansada!!!

Ets procrastinador??

He descobert que, des de fa temps, pateixo un desordre psicològic: "Procrastination”. (Em sap greu, però no he trobat la traducció al català i no m’atreveixo a proposar-la jo). Una paraula estranya, sí. No és de fàcil us. Tampoc és un insult.

Potser en algun moment de la teva vida has deixat per demà el que podies fer avui. Jo ho he fet més d’una vegada. I més de deu!! Fins i tot, durant una temporada tenia un lema propi: “ no facis avui el que puguis fer demà”. Segur que ja patia “Procrastination”.

“Procrastination”:posposar activitats o situacions que cal atendre, per altres situacions més irrellevants i agradables.(Wikipedia). No és això mateix el que estic fent ara mentre escric aquests post i un munt de feina domèstica m’espera??? No és el que passa quan agafo un llibre?, quan me’n vaig a fer un vol?, quan passo la tarda al parc amb els nens?, ….?

La “Procrastination”es manifesta sobretot per un gestió nefasta del temps. Pel fet de creure que hi ha temps suficient per acabar una tasca i per tant no cal posar-s’hi ara mateix. O també per subestimar el temps que queda per acabar-la. En totes dues situacions ens acabem trobant en l’ estressant compte enrere, la pressió i la pressa de no arribar a temps per haver calculat malament i per no haver-nos-hi posat immediatament.

Em passen moltes anècdotes personals en aquesta línia. Sobretot en la meva vida com a estudiant universitària, o en la meva responsabilitat en les tasques domèstiques...!! Però estic tranquil·la, no sóc ni gandula ni deixada, ni sucumbeixo a la desiria. Pateixo “Procrastination”.

un parell de videos, per saber-ne més: Procrastination i Porcrastinación.org

I TU?? Ets Procrastinador?

BON TEMPS!!!

Comença a fer bon temps, i m'encanta!!!!

Quan la mainada surt de l'escola podem quedar-nos una estona al parc: gaudir de l'aire lliure i d'una mica de sol desprès d'estar tot el dia atrapats a les aules; fer un pícnic,berenar sense omplir la casa d'engrunes; rodolar sobre l'herba, empaitar-se, amagar-se, discutir-se, baixar pel tobogan...

I el que encara és millor: mentrestant les mares, àvies i algun pare podem fer "teràpia de grup".

Salut!!

Temps per jugar

En aquests temps que ens toca viure gairebé tots tenim una necessitat malaltissa per aprofitar el temps!!! No tenim temps per perdre i tot el que fem ha de ser productiu, també l’oci dels nostres fills. Fem entrar als nens en un món amb presses tant per raons laborals, -que porten la necessitat de tenir els nens ocupats i tutelats fins que podem arribar a casa-, com també per l’obsessió dels pares en que aprenguin coses extres: anglès, informàtica, dansa,...
Una llarga llista d’activitats extraescolars ajuda a millorar? Fins on podem substituir el joc i mer divertiment per allò formatiu? Es pot aprofitar aquest temps per interactuar amb joguines educatives i tecnològiques? Fins a quin punt hem d"educar en valors com la competència, l’excel·lència o l’eficàcia?
Cada vegada trobo més pares que saturen les agendes dels seus fills amb activitats de tot tipus. Són pares entossudits en què els seus descendents parlin anglès abans que la seva pròpia llengua, esforçats per a que aprenguin algoritmes abans que a multiplicar,...

“Hiperpares” els anomena Carl Honoré en el seu llibre “Bajo Presión”. L'hiperpare seria l’altre extrem dels pares 'passota', i com els extrems s’assemblen tant, ambdós estan rarament interessats en conèixer als seus fills en realitat, en aprendre amb ells, en gaudir del temps compartit –de fet ambdós no en tenen-, o de simplement divertir-se amb ells. A “Bajo presión”, Honoré es pregunta per què hem deixat de jugar amb els nostres fills, per què l’agenda dels petits és més pròpia d’un alt executiu que la d"un xaval de dotze anys, per què hem confiat la seva educació a tècnics i especialistes, per què hem substituït el valor de la diversió pel de l’exigència, per què hem posat als nostres fills un guia-rucs amb l’objectiu d"arribar a una meta. En definitiva Honoré es pregunta què hem fet amb la infància dels nostres fills i per què ens obstinem tant en el seu control –el que no significa que no ens preocupem d"ells.


Sovint privem els fills del que més necessiten: temps i espai per jugar; temps i espai per relacionar-se amb altres nens. La relació entre iguals sense normes ni professors o adults, els ajuda a assumir regles, a solucionar conflictes, a negociar, a practicar la llibertat... En la construcció de la identitat tot el joc té una funció crucial, però l’anomenat joc simbòlic hi té un pes especial.

Cal frenar el ritme, i em sembla que la majoria de pares ho sabem, i no podem deixar de fer-hi res amb l’excusa de no tenir temps. Cal reflexionar sobre el ritme diari, ser valents i fer canvis que deixin respirar els nens. Deixar temps per jugar no és perdre el temps!!!