Fa poc més d’un mes es va morir el pare.
Es
va morir.
Se li va aturar el cor i va caure estès a terra. De cop. Sense que se
n’adonés. Sense cap altre avís que el fet de ser un home ja gran.
Tenia 82 anys
i molta vida a l’esquena. I molta vida al davant.
La noticia arriba com una esquerda dolorosa al
més profund de l’ànima. Un tall sec que saps que restarà obert per sempre. I
ets sents vulnerable, buida, desolada. I ets incapaç de contenir la pena i les
llàgrimes; tampoc ho intentes.
Familiars i amics apareixen per acompanyar-nos
i els sents més propers que mai. Arriben i saps que els necessitaves allà, per
fer-nos companyia, per distreure’t de l’abisme que sents tant a prop. Per
apaivagar aquesta solitud i desesperança que ens assalta i que ens deixa un
buit a l’estòmac, a l’espai, a la
vida...
