Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maldecaps psicològics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maldecaps psicològics. Mostrar tots els missatges
dissabte, 4 de novembre del 2017
dijous, 28 de gener del 2016
Els refugiats i la vegonya d' Europa
Decideixes fuguir. Ho deixes tot: casa teva, amics, família, ... Deixes la teva vida. De fet no tens gaires opcions quan el teu poble és bomberdejat, assetjat i tirotejat un dia rera l'altre, des que tu eres encara un nen. No vols participar d'aquesta guerra que algú ha portat al teu estimat país.
No vols que la por i la fam alimentin la teva família.
Un altre món és possible. Allà, a l'altre banda del mar hi ha menjar, hi ha refugi, hi ha escoles, hi ha futur. El futur que vols pels teus fills. La Pau.
I decideixes fuguir. I malgrat el fred, el temporal i la mala mar, traveses el mediterrani.
Ets dels afortunats que ho aconsegueixen. Molts han mort pel camí, sobretot nens.
Tu has tingut sort.
Afortunadament a la costa hi ha voluntaris. Persones que també han deixat la seva vida, el seu sofà i l'escalfor de casa seva per lleçar-se a socórrer als qui fugen de l'horror permanent.
Vas a parar a un centre on, per la teva condició d'ilegal, no tens dret a res: ni menjar, ni mantes, .... un altre horor!
Només voluntaris! Open Arms
I Europa??
Europa, poruga, covarda, egoista i insensible, gira l'esquena, s'hermetitza i iimposa la "política de la por"per poder passar per sobre de tots els drets humans. Esbronca Grècia per no controlar prou les seves fronteres i la seva millor idea és suspendre la lliure circulació de persones.
No deixeu de veure la feina d'aquets voluntaris i si podeu, doneu-los suport
To Kyma. Rescat al mar Egeu: Aquest documental narra la proesa d'un equip de socorristes catalans que s'han instal·lat a l'illa grega de Lesbos amb un únic objectiu: salvar vides al mar Egeu. Famílies senceres, amb nadons i avis, es juguen la vida diàriament.
Es fa molt difícil suportar tanta realitat i seguir amb la meva confortable vida. Sento vergonya d'aquesta Europa incapaç de donar respostes.
No vols que la por i la fam alimentin la teva família.
Un altre món és possible. Allà, a l'altre banda del mar hi ha menjar, hi ha refugi, hi ha escoles, hi ha futur. El futur que vols pels teus fills. La Pau.
I decideixes fuguir. I malgrat el fred, el temporal i la mala mar, traveses el mediterrani.
Ets dels afortunats que ho aconsegueixen. Molts han mort pel camí, sobretot nens.
Tu has tingut sort.
Afortunadament a la costa hi ha voluntaris. Persones que també han deixat la seva vida, el seu sofà i l'escalfor de casa seva per lleçar-se a socórrer als qui fugen de l'horror permanent.
Vas a parar a un centre on, per la teva condició d'ilegal, no tens dret a res: ni menjar, ni mantes, .... un altre horor!
Només voluntaris! Open Arms
I Europa??
Europa, poruga, covarda, egoista i insensible, gira l'esquena, s'hermetitza i iimposa la "política de la por"per poder passar per sobre de tots els drets humans. Esbronca Grècia per no controlar prou les seves fronteres i la seva millor idea és suspendre la lliure circulació de persones.
No deixeu de veure la feina d'aquets voluntaris i si podeu, doneu-los suport
To Kyma. Rescat al mar Egeu: Aquest documental narra la proesa d'un equip de socorristes catalans que s'han instal·lat a l'illa grega de Lesbos amb un únic objectiu: salvar vides al mar Egeu. Famílies senceres, amb nadons i avis, es juguen la vida diàriament.
Es fa molt difícil suportar tanta realitat i seguir amb la meva confortable vida. Sento vergonya d'aquesta Europa incapaç de donar respostes.
divendres, 5 de juny del 2015
dilluns, 25 de maig del 2015
valors
Avui és un dia especial.
Els alumnes de cicles superior de moltes escoles de la comarca han estat treballant des del setembre en un espectacle musical que en poques hores serà damunt l'escenari.
Durant els darrers mesos han vist com es treballa per un projecte a llarg termini, com es triga mesos i mesos per assolir els objectius, com cal repetir fragments fins a l'avorriment per desencallar-los, com d'especial és unir les diferents veus en una de sola...
Vaja que participar en la cantania 2015 els ha obert un ventall d'experiències i de valors que segur els seran útils i ajudaran també a fer-los millors persones.
Si les famílies no hi som, no hi participem, no anem a veure el concert... quin valor li donem a tot aquest treball???
Per això em cou tant que l'assistència de les famílies a l'espectacle sigui tant baix. Tant que en un moment determinat es va plantejar la possible retirada de l'escola del projecte. Potser perque s'ha escaigut en un cap de setmana de tres dies, o potser per motius perfectament comprensibles, no ho vull pas saber.
Però em cou especialment el cas d'alguna família que, malgrat porta el seu fill al teatre a participar en l'espectacle, no pensen venir a veure'l. El motiu: l'entrada és molt cara.
És cert, tenen tota la raó. Jo també la trobo molt cara. I cal discutir-lo amb qui convingui.
Però, repeteixo, aquesta mainada fa vuit mesos que treballen en el projecte.
Afortunadament avui seran a l'escenari.
Crec fermament que hi hem de ser per confirmar el valor que té com a projecte educatiu transversal.
Les famílies hem de donar valor a la participació dels nens en projectes culturals i col·lectius, a l'esforç, al treball en equip,..
i la marera de valorar-ho és posar-hi també la nostra il·lusió, donar-li la importància que té, i, per poc que poguem, fer l'esforç de ser-hi i aplaudir-ho.
Jo ho penso fer. I segur que en gaudirem fins al darrer segon.
Me n'hi vaig
Els alumnes de cicles superior de moltes escoles de la comarca han estat treballant des del setembre en un espectacle musical que en poques hores serà damunt l'escenari.
Durant els darrers mesos han vist com es treballa per un projecte a llarg termini, com es triga mesos i mesos per assolir els objectius, com cal repetir fragments fins a l'avorriment per desencallar-los, com d'especial és unir les diferents veus en una de sola...
Vaja que participar en la cantania 2015 els ha obert un ventall d'experiències i de valors que segur els seran útils i ajudaran també a fer-los millors persones.
Si les famílies no hi som, no hi participem, no anem a veure el concert... quin valor li donem a tot aquest treball???
Per això em cou tant que l'assistència de les famílies a l'espectacle sigui tant baix. Tant que en un moment determinat es va plantejar la possible retirada de l'escola del projecte. Potser perque s'ha escaigut en un cap de setmana de tres dies, o potser per motius perfectament comprensibles, no ho vull pas saber.
Però em cou especialment el cas d'alguna família que, malgrat porta el seu fill al teatre a participar en l'espectacle, no pensen venir a veure'l. El motiu: l'entrada és molt cara.
És cert, tenen tota la raó. Jo també la trobo molt cara. I cal discutir-lo amb qui convingui.
Però, repeteixo, aquesta mainada fa vuit mesos que treballen en el projecte.
Afortunadament avui seran a l'escenari.
Crec fermament que hi hem de ser per confirmar el valor que té com a projecte educatiu transversal.
Les famílies hem de donar valor a la participació dels nens en projectes culturals i col·lectius, a l'esforç, al treball en equip,..
i la marera de valorar-ho és posar-hi també la nostra il·lusió, donar-li la importància que té, i, per poc que poguem, fer l'esforç de ser-hi i aplaudir-ho.
Jo ho penso fer. I segur que en gaudirem fins al darrer segon.
Me n'hi vaig
dimecres, 31 de desembre del 2014
dilluns, 12 de maig del 2014
#bringbackourgrils
Te l'han pres i ningú et sap dir que faran amb ella.!Han raptat la teva nena! I tu saps perfectament el que li passarà.
Saps què li faran!
Abusaran d'ella!
Serà humiliada, vexada, esclavitzada, violada diverses vegades ... al dia!!
No pots dormir, ni menjar...
No pots deixar de donar-hi voltes i et mors només de pensar-hi!
Potser viurà així tota la seva vida!
sempre patint, sempre humiliada, sempre ...."
Això és insoportable.
Posar-se a la pell de les nenes de Nigeria, o de les seves mares, és insoportable!
Et fa adonar, amb dolor i repugnància, que, ser dona en aquest món, encara és una maledicció. Utilitzades com a arma de guerra, com objectes que tindran el valor que la resposta internacional hi doni.
Un pou on es vomita la ràbia i la frustració d'un món malalt!
....
dijous, 27 de març del 2014
"Descalç sobre la terra vermella"
Hi ha històries que et fan plorar, o riure, o tremolar,o patir, o tot alhora ... D'altres et deixen amb el neguit de preguntant-te si fas prou ...
Aquest passat dilluns i dimarts he estat mirant la mini serie sobre una part de la vida de Pere Casaldàliga: Descalç sobre la terra vermella
Lluny de les discusions que he vist ha twitter sobre l'encert o no del doblatge, a mi m'ha evocat molts records i certa consciència.
Aquí deixo tres sentències que la serie li atribueix.
"no acceptaré mai lleis que converteixen el poble en ramat i al ric en carnisser"
"la violència més gran és la institucionalitzada, políticament justificada, diplomàticament tolerada"
"callar és peretuar la injustícia social"
i aquestes de la seva pròpia veu al reportatge del programa Sense ficció
“Les meves causes valen més que la meva vida, perquè són les causes les que donen sentit a la vida. Una vida sense causes és una vida pobra, trista i buida.”
“Així com ha costat tant, i encara costarà, defensar el dret de les persones, estem encara a l’abecé pel que fa als drets dels pobles, i els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats petites.”
“Tu creus que hi ha democràcia al món? Als Estats Units hi ha democràcia? A Espanya teniu democràcia? A Europa hi ha democràcia? Només per a alguns.”
Durant anys, uns anys crucials en la meva vida, vaig estar lligada al Casal Claret de Vic. Allà, una colla de claretians que , ara no en tinc cap dubte, es feien seus els ideals de Pere Casaldàliga, van ajudar a creixer a una colla de joves i adolescents en els valors del servei, la pau, la comprensió, el respecte i el compromís envers la societat. El missatge va calar, i molts dels que vam compartir aquell temps, son ciutadans conscients i en bona part compromesos amb els seus principis.
Llàstima que no tinguem el seu coratge per vençer la por, que callem massa sovint i que som incapaços de arriscar la nostra petita parcela de ben estar.
diumenge, 17 de novembre del 2013
Dintre meu - Doris Lessing 1994
Aquest és de moment l'únic llibre de Doris Lessing que jo he llegit! i de fet ja fa temps, era al 1998, un temps en que principalment llegia llibres sobre dones i escrit per dones.
Dintre meu és una autobiografia dels seu primers 30 anys de vida (1919-1949) plena de reflexions personals. Vaig agafar-lo seguint la proposta d'un professor de la Universitat per completar un treball que ja no recordo. Però el llibre si. Un retrat d'una vida impresionant, d'una dona avançada al seu temps i d'una força que és un privilegi!
Ara, amb la noticia de la seva mort, m'han vingut ganes de llegir El quadern daurat, el llibre que la va catapultar a la fama i al reconeixement
Dintre meu és una autobiografia dels seu primers 30 anys de vida (1919-1949) plena de reflexions personals. Vaig agafar-lo seguint la proposta d'un professor de la Universitat per completar un treball que ja no recordo. Però el llibre si. Un retrat d'una vida impresionant, d'una dona avançada al seu temps i d'una força que és un privilegi!
Ara, amb la noticia de la seva mort, m'han vingut ganes de llegir El quadern daurat, el llibre que la va catapultar a la fama i al reconeixement
"El talent és una cosa bastant corrent. No escasseja la intel·ligència, sinó la constància. " Doris Lessig
dijous, 25 de juliol del 2013
Avui Galicia!
Tinc debilitat per les terres gallegues.
Per les seves meravelloses costes impossibles ...,
per les seves llegendes misterioses.....,
pels seus racons màgics....,
per la seva gastronomia de somni.....,
per la seva llengua ....,
per la seva música transportadora.....,
però, sobretot, per els amics amb qui tant he compartit.
Per això avui, sento d'aprop el dolor dels ferits, i el dolor dels qui busquen i es deseperen.
Des d'aquí la meva força i el meu conhort als qui estan patin.
Som fràgils!
Per les seves meravelloses costes impossibles ...,
per les seves llegendes misterioses.....,
pels seus racons màgics....,
per la seva gastronomia de somni.....,
per la seva llengua ....,
per la seva música transportadora.....,
però, sobretot, per els amics amb qui tant he compartit.
Per això avui, sento d'aprop el dolor dels ferits, i el dolor dels qui busquen i es deseperen.
 |
| http://thewayofsaintjamesjewels.wordpress.com/page/10/ |
Des d'aquí la meva força i el meu conhort als qui estan patin.
Som fràgils!
dimarts, 23 de juliol del 2013
quin llibre em recomaneu???
Abans feia moltes coses que ara no faig. Algunes perquè va formar part d'un temps i d'unes circumstàncies i d'altres perque ja no els trobo el temps que necessiten.
Un dels costums que he deixat caure ha estat el de llegir aferrissadament! I no sabeu el greu que em sap!! Però costa trobar moments de pau en que cap obligació no et reclami o la son no em venci!!
I ara, si en Pep em permet,
"estic buida i necessito omplir-me!"
Recordo qe abans, quan llegia més, sabia perfectament què m'agradava, sabia quines novetats sortien, i podia passar-me hores a les llibreries remanat i tastant fins que em decidia, i sempre encertaba!!!
Tinc el fem proposit de tornar a aquell punt!
Ara però, estic perduda!!
m'ajudeu?
 |
| imatge de: ommnium.cat |
Un dels costums que he deixat caure ha estat el de llegir aferrissadament! I no sabeu el greu que em sap!! Però costa trobar moments de pau en que cap obligació no et reclami o la son no em venci!!
I ara, si en Pep em permet,
"estic buida i necessito omplir-me!"
Recordo qe abans, quan llegia més, sabia perfectament què m'agradava, sabia quines novetats sortien, i podia passar-me hores a les llibreries remanat i tastant fins que em decidia, i sempre encertaba!!!
Tinc el fem proposit de tornar a aquell punt!
Ara però, estic perduda!!
m'ajudeu?
dilluns, 22 de juliol del 2013
"La mujer, cosa de hombres"
Ja fa temps que les dones van decidir deixar el seu paper de submises esposes i mestresses de casa. Ja fa temps que van decidir gaudir de la seva vida: prendre les seves desicions, viure la seva independència;
deixar de ser l'esclava de la seva llar i de la seva parella i construir una vida "compartida".
Però aquest creixemnet, aquest canvi, el van fer les dones soles. Les seves parelles, en general , no les van acompanyar. D'aquí que en sortis la "superwomen" : una dona perfecte, d'imatge impecable, amb una feina remunerada, que segueix fent-se càrrec de la casa, també impecabla, dels nens sempre nets i polits, ... Que és el pal de paller de familia, i encara trobava temps per anar al gimnàs!
Res a veure amb tu!
Superat això hi ha la teva generació, la de les noies que als 20 anys es creien modernes, alliberades del rol tracional de la dona, i que pensava que viuria de fàbula gràcies a la lluita de les seves mares i àvies. Però no trigues a adornar-te que era un miratge.
Recordes quan encara no tenies una parella ... diguem-ne estable, i una part de la colla d'amics, ja la tenien. Tot d' una, les converses de les noies van canviar. Sorprenenment, el primer tema nou va ser el dels productes de neteja de la casa. Elles van començara tenir tenien llargues xerrades sobre les meravelles de tal o tal producte. Ells no en parlaven mai!
La punta de l'Iceberg!!!
Treballis o no fora de casa, la responsabiltat de la llar: intendència, roba, neteja,..., cau a sobre teu.
Tot un plegat t'adones que la teva parella et demana què faràs per dinar!!! (No et diu si avui pots fer tu el dinar perque està cansat o té feina o ......)
O et diu que té molta roba per rentar!! o que té una taca a la camisa!?!
O arribes d'una sortida en família i tothom s'amaga al seu racó i et quedes sola preparant el sopar (deuen pensar que tu et canses mai).
I una llisteta de petits detalls que et fan pensar que els homes, espero que de manera inconscient, continuen esperant de la seva parella s'ocupi d'ells com si fos la seva mare.
I molts i moltes et diran que exageres, i que no et pots queixar amb la parella que tens.
Però si es paren a fer una mirada objectiva i crítica a la seva vida, estas segura que hi veuran indicis.
La lluita per la igualtat no s'ha acabat!!!
En aquesta lluita silenciosa, hi ha persones que no poden aguantar la frustació (tot un tema) de no veure acomplertes les espectatives que han posat en la seva parella. No son capaços de respectar les seves desicions, ni d'entendre la seva postura, i massa vegades ho acaben de la pitjor manera possible.
Com a dones, encara ens hem d'explicar massa!
Com a societat ens queda molt i molt camí.
Durant moltasanys la publicitat no ens ha ajudat gens, i si t'ho mires bé, actualment tampoc!! Mireu sinó aquest anunci de la lliga de futbol femení d'alemenya!!
http://www.youtube.com/watch?v=rx4jAEyVJHE
Tot això m'ha vingut al cap arran d'aquest video esfereïdor de l'Isabel Coixet.
deixar de ser l'esclava de la seva llar i de la seva parella i construir una vida "compartida".
Però aquest creixemnet, aquest canvi, el van fer les dones soles. Les seves parelles, en general , no les van acompanyar. D'aquí que en sortis la "superwomen" : una dona perfecte, d'imatge impecable, amb una feina remunerada, que segueix fent-se càrrec de la casa, també impecabla, dels nens sempre nets i polits, ... Que és el pal de paller de familia, i encara trobava temps per anar al gimnàs!
Res a veure amb tu!
Superat això hi ha la teva generació, la de les noies que als 20 anys es creien modernes, alliberades del rol tracional de la dona, i que pensava que viuria de fàbula gràcies a la lluita de les seves mares i àvies. Però no trigues a adornar-te que era un miratge.
Recordes quan encara no tenies una parella ... diguem-ne estable, i una part de la colla d'amics, ja la tenien. Tot d' una, les converses de les noies van canviar. Sorprenenment, el primer tema nou va ser el dels productes de neteja de la casa. Elles van començara tenir tenien llargues xerrades sobre les meravelles de tal o tal producte. Ells no en parlaven mai!
La punta de l'Iceberg!!!
Treballis o no fora de casa, la responsabiltat de la llar: intendència, roba, neteja,..., cau a sobre teu.
Tot un plegat t'adones que la teva parella et demana què faràs per dinar!!! (No et diu si avui pots fer tu el dinar perque està cansat o té feina o ......)
O et diu que té molta roba per rentar!! o que té una taca a la camisa!?!
O arribes d'una sortida en família i tothom s'amaga al seu racó i et quedes sola preparant el sopar (deuen pensar que tu et canses mai).
I una llisteta de petits detalls que et fan pensar que els homes, espero que de manera inconscient, continuen esperant de la seva parella s'ocupi d'ells com si fos la seva mare.
I molts i moltes et diran que exageres, i que no et pots queixar amb la parella que tens.
Però si es paren a fer una mirada objectiva i crítica a la seva vida, estas segura que hi veuran indicis.
La lluita per la igualtat no s'ha acabat!!!
En aquesta lluita silenciosa, hi ha persones que no poden aguantar la frustació (tot un tema) de no veure acomplertes les espectatives que han posat en la seva parella. No son capaços de respectar les seves desicions, ni d'entendre la seva postura, i massa vegades ho acaben de la pitjor manera possible.
Com a dones, encara ens hem d'explicar massa!
Com a societat ens queda molt i molt camí.
Durant moltasanys la publicitat no ens ha ajudat gens, i si t'ho mires bé, actualment tampoc!! Mireu sinó aquest anunci de la lliga de futbol femení d'alemenya!!
http://www.youtube.com/watch?v=rx4jAEyVJHE
Tot això m'ha vingut al cap arran d'aquest video esfereïdor de l'Isabel Coixet.
dissabte, 6 de juliol del 2013
in the fall
La manera com passa el temps i com la rutina ens encalla i ens devora de manera que sembla inevitable, francament, fa por!!
Trencar la rutina fa crèixer!
Dedicar temps al que ens agrada, provar coses noves, mirar cap als costats o més enllà del nas, ...
lluitar aferrissadament perquè la vida no es converteixi en això ....
l'estiu, un bon moment per intensificar aquesta lluita!!
Trencar la rutina fa crèixer!
Dedicar temps al que ens agrada, provar coses noves, mirar cap als costats o més enllà del nas, ...
lluitar aferrissadament perquè la vida no es converteixi en això ....
l'estiu, un bon moment per intensificar aquesta lluita!!
divendres, 17 de maig del 2013
divendres, 23 de novembre del 2012
L'indefugible
Dos quarts de dotze.Familia, amics i coneguts s'han trobat per acomiadar la Dolors. El cor compungit i l'ànim abatut per la sobtada pèrdua.
Jo no hi he anat.
No he pogut evitar cedir a la pusil·laminitat davant la temença i pavor que em desperten aquests escenaris.
Ja ho sé: l'inmobrable és també l' indefugible.
Però de moment, permeteu que em refiguii en la meva feblesa.
La vida segueix, malgrat el buit i dolor.
dijous, 11 d’octubre del 2012
1r DIA INTERNACIONAL DE LES NENES
Avui, 11 d'octubre, és el primer DIA INTERNACIONAL DE LES NENES declarat per les Nacions Unides.
des d'aquí una abraçada a totes les nenes del món , i a totes les que, per la edat no ens tocaria, encara ens en sentim!
I aquí la reflexó que hi dediquen les DONES EN XARXA
imatge de: http://www.un.org/es/events/girlchild/
dimarts, 7 de febrer del 2012
Dos llops
Fa un temps vaig trobar aquesta petita història. Me la vaig guardar, però no sé d'on la vaig copiar. És una d'aquells contes que plantegen obvitats que, de tant clares, sovint oblidem. O al menys jo les oblido!
Som allò que fem crèixer en nosaltres.
DOS LLOPS
Un matí, un vell indi Cherokee parlava al seu net sobre la batalla que ocòrre a l'interior de totes les persones. L'avi li va dir:
- " fill, meu, la batalla és entre dos llops dins de tots nosaltres. Un és malvat: és ira; enveja; gelosia; tristesa; pesar; avarícia; arrogància; autocompasió; culpa; ressentiment; inferioritat; mentides; fals orgull; superioritat i ego.
L'altre és le bé: és alegria, pau, amor, esperança, serenitat, humilitat, bondat, benevolència; empatia; generositat; veritat; compassió; i fe.""
El nét ho va meditar un moment i després va preguntar al seu avi:
-Quin llop guanya?
El vell Cherokee va respondre:
- "Aquell al que tu alimentis"
dijous, 2 de febrer del 2012
Pàgines en blanc
Divendres passat vaig entrar a fer un cafè a un local que no acostumo a anar.
M'havia d'esperar una minuts, i feia tant fred, que vaig pensar de prendre un cafè amb llet que em refés i em permetés assistir a la reunió sense que les dents em tremolessin i repiquessin desesperadament!
M'havia d'esperar una minuts, i feia tant fred, que vaig pensar de prendre un cafè amb llet que em refés i em permetés assistir a la reunió sense que les dents em tremolessin i repiquessin desesperadament!
Es tracta d'un cafè llibreria, dels que fa uns anys es van posar de moda i encara en queda algun!
Per acompanyar el cafè, en lloc de posar una petita xocolata, o una galeteta, com fan als locals que freqüento més sovint, em van obsequiar amb una nota. La vaig obrir i hi vaig llegir el següent:
"Els temps feliços de la humanitat, són les pàgines buides de la historia”. Leopold Von Ranke
No vaig poder evitar buscar qui era el tal Leopold. Es veus que es tracta d'un historiador alemany de finals del XIX.
La "sentència" no em va deixar indiferent. Em vaig adonar de la veritat que guardava.
La majoria de novel·les i pel·lícules i històries s'acaben quan s'acaba el problema, la infelicitat. O com a mínim la majoria de les que personalment he llegit i vist. Els "capítols" de la nostra vida també els marquem sovint per les complicacions que ens han anat succeint. I si ens fixem en com expliquem la història de la humanitat ... la cronologia gira sempre entre guerres, plagues i desgràcies!
Perquè la història és història de lluites i guerres, de malentesos i desacords? Que ho deu fer que la literatura i la història no parli dels moments plàcids? No interessen? ens complauen més les desgràcies dels altres? no gaudim dels moments dolços dels altres?
O estem tant immersos en la felicitat del moment que vivim que no tenim el mínim interès en deixar-ne testimoni?
segur que hi ha alguna bona raó!
La coneixes tu?
divendres, 28 d’octubre del 2011
"Deixa que els altres visquin al teu cor"
Fa uns dies, una amiga em va parlar d'aquest documental emès pel programa 60 minuts del canal 33 ja fa temps.
El reportatge segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure.
Riure, plorar i aprendre..
els lligams d'amistat es creen pensant en el altres..
la clau de la felicitat.
és una mica llarg, dura prop d'una hora, però paga la pena!
el podeu veure en aquest enllaç
Espero que us agradi!
El reportatge segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure.
Riure, plorar i aprendre..
els lligams d'amistat es creen pensant en el altres..
la clau de la felicitat.
és una mica llarg, dura prop d'una hora, però paga la pena!
el podeu veure en aquest enllaç
Espero que us agradi!
divendres, 22 de juliol del 2011
Adéu, Patuleia, adéu!!!
Tot el que comença, un dia o altre acaba, i ara toca acomiadar-nos, abraçar-nos, agraïr tot el que hem pogut viure i compartir. Que no ha estat poc!
Gràcies de tot cor a tot l'equip de mestres que, tant aquets darrers dos anys com ara en fa quatre, han aconseguit que els nostres fills hagin trobat un meravellós racó per conviure i aprendre, un espai on s'han sentit acollits, estimats i acceptats, han pogut experimentar, jugar, sentir, explorar, descobrir, conviure, gaudir amb totes les propostes que els hi heu presentat.
Gràcies per l'entusiasme amb que rebeu als petits al matí, gràcies per l'il·lusió que encomaneu amb cada petita activitat, i gràcies per l'amabilitat i comprensió amb que sempre heu respost als pares.
Gràcies
Gràcies també a l'Ampa i a tots els pares amb els que hem pogut desenvolupat projectes, hem pogut fet amistat i coneixença, i amb els qui esperem anar-nos creuant mentre anem creixent!
I a tots els Sols i a totes les Llunes!!! agraïm haver coincidit amb vosaltres!! Que tingueu molta sort i esperem retrovar-vos sovint!!
No us oblidarem!!!!
dilluns, 21 de març del 2011
el "pare Manel"
" Per mi, Martínez, la teva decisió ha estat una molt bona notícia, perquè jo crec que les coses, com més clares millor. Gent com el pare Manel situava molta gent en una certa contradicció al pensar que si a l'Església catòlica hi havia lloc per a capellans com ell és que l'Església havia evolucionat i tot allò que es diu. Gràcies per posar les coses al seu lloc, arquebisbe Martínez."
A mi també em sembla que la estructura eclesiàstica s'està retratant!
Com pot ser que siguin tant dràstics amb algú que ha fet tant per ajudar als marginats de la societat, que castiguin a persones que dediquen la seva vida a portar brins d'esperança als més desafavorits, i en canvi continuen aixoplugan d'altres capellans que, en nom del seu Deu, han ensorrat la vida a tantes criatures ???
I no em poso a discernir sobre les acumulacins de bens i el paper que donen a les dones perque no acabariem mai i a sobre em sortiria una llaga d'estòmac!!
A més, sincerament, he de reconèixer que no ho entenc!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)