"Doneu al nen el desig d'aprendre i qualsevol mètode serà bo", deia Rosseau
Avui m'ha arribat a les mans aquest article publicat fa uns dies a "la vanguardia", sobre la motivació, o la desmotivació dels alumnes davant les propostes de l'escola.
Quan es debat el tema de si l'escola és o no atractiva als alumnes, pares, professors, i comunitat escolar en general, no fem altre cosa que culpar-nos els uns als altres:
- que si l'escola no s'adapte als canvis socials,
- que si la formació dels professors ha quedat obsoleta,
- que si els pares no inculquem el valor de l'esforç als nostres fills
- que molts mestres són del mínim esfoç...
I tot un seguit de retrets que es repeteixen una i altra vegada.
Estic d'acord en que, com diu l'article, l'escola com a transmisora de coneixement ja fa temps que està perden sentit. Més que mai, llevat dels aprenentages instrumentals, el coneixement té data de caducitat, i és cert que no podem saber quins coneixements necessitaran els nostres fills quan siguin adults. A més el coneixement s'ha convertit en un bé universal i accesible. És per això que el paper de l'escola s'hauria de centrar amb força en la tasca d'ensenyar a aprendre: ensenyar a saber "què fer" amb tota la informació que volta per aquí, i a aconseguir que els nens i nenes tinguin ganes d'aprendre.
Despertar la curiositat.
I amb això no vull dir que s'hagi de convertir la classe en un circ on el professor hagi de fer de tot i més per captar l'atenció i la motivació del seu alumnat. Més aviat que cal apropar el que s'ensenya a l'escola a la realitat dels alumnes i fer-los participar activament en els aprenetatges: fer alumnes-investigadors, ensenyar estrategies per estudiar i aprendre. Potser treballar més habilitats que els serviran per continuar fent autoaprenentage: pensament crític, creativitat, innovació, relacions interpersonals, comunicació, fins i tot imaginació.
Per descomptat penso que el treball amb les noves tecnològies hauria a formar part del currículum. I estic segura que això no passa només per posar un portàtil a les mans de cada alumnes.
La tasa més important és revisar la formació del professorat, sobretot fer de la formació continuada una prioritat i una obligació que els impedeixi quedar-se
encarquerats, que els porti a mantenir la ment oberta, a avaluar les seves pròpies estrategies, a aprendren de noves, a ser més entusiastes de la seva feina i a fer participar d'aquest entusiasme als seus alumnes.
És cert que el paper dels pares és molt important, de fet hem de ser alentadors de l'esforç personal, inculcar interès per l'activitat intel·lectual, respatllar la tasca de l'escola i dels mestres. Però ... i si et trobes davant un mestre ensopit, rutinari , desmotivat...que aconsegueix que el nen s'avorreixi??
Em sembla indiscutible la importància que mestres i professors s'apasionin per l'aventura d'ensenyar i aprendre, i la importància que mantinguin un ritme de formació continuada notable.
Ser mestre hauria de ser una de les carreres més prestigioses, amb més exigències d'accés i amb el compromís i l'obligació de mantenir l'entusiasme per seguir aprenent.
Crec que el sistema hauria de ser molt més exigent amb un col·lectiu que, salvant excepcions, s'ha guanyat a pols la fama que té.
tens la sensació que l'escola motiva poc?
