Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Educació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Educació. Mostrar tots els missatges

dimecres, 19 de febrer del 2014

una altre escola és possible!

Nou concepte d'espai i temps.
Lluny els horaris rígits. 
Aprendre i comprendre  a través de la pròpia experiència. 
Confiança i capacitats. 

Us imagineu una escola així?

Ja sé que distem molt com a societat del que és Suècia,  però tal com l'article pinta les  escoles vittra em fan envejar als qui les gaudeixen!!!



Veieu-lo!


dilluns, 4 de febrer del 2013

Finlandia, una altra vegada

Ahir va tornar "salvados" que sota el hashtag #Cuestiondeeducacio posava una altra vegada sobre la taula  el nostre (?) sistema educatiu i la repercussió que poden tenir les continues reformes, l'enquistada i desprestigiada formació del professorat i les continues retallades de pressupost entre altres.  
Es clar que es van dedicar a cantar les excel·lències del sistema educatiu de Finlàndia. Un país que no se'ns assembla en res. En res de res.  Només destacaré que el sistema està format en el seu 98% d'escola pública totalment gratuïta (inclou el menjador, material escolar i llibres). No hi ha escoles d'elit  i el sistema no està sotmesa als canvis polítics. L'escola és una inversió. I la formació del professorat és excel·lent. 
Aquí tenim la segona tassa més alta d'escoles privades i concertades a Europa, permetent la concentració de alumnes amb menys recursos ,  i retallem les becas de menjador, ajudes al reciclatge,... Cada partit polític fa la seva llei / reforma política sobre educació i a més es veu l'educació com una despesa retallable i per tant "prescindible"??  La formació del professorat és considerada com a una carrera "fàcil" i poc exigent, desprestigiant el gremi.
Clar que cal tenir present també el tipus de societat. horaris laborrals dels pares i mares, facilitats per assumir la maternitat i paternitat, i l'educació de la societat que dona importància cabdal a la formació equitativa i en igualtat d'oportunitats tant al fill de la ministra com al fill del caixer del supermercat, independentment de la seva renda!
Finlàndia va viure també un episodi de retallades en educació als 90 (crec). Els qui la van patir volten ara la 30. Una generació perduda. Una declaració al final del programa fa posar la pell de gallina sentenciant que o inverteixes en la gent "menuda" o ho acabes pagant.

Finlandia a banda, el programa apunta idees que val al pena tenir presents alhora de posicionar-se sobre la amenaça de la LOMCE.
Si no heu vist el programa el podeu recuperar aquí:  






dimarts, 7 de febrer del 2012

Dos llops





Fa un temps vaig trobar aquesta petita història. Me la vaig guardar, però no sé d'on la vaig copiar. És una d'aquells contes que plantegen obvitats que, de tant clares, sovint oblidem. O al menys jo les oblido! 



Som allò que fem crèixer en nosaltres.  







DOS LLOPS
Un matí, un vell indi Cherokee parlava al seu net sobre la batalla que ocòrre a l'interior de totes les persones. L'avi li va dir:
- " fill, meu, la batalla és entre dos llops dins de tots nosaltres. Un és malvat: és ira; enveja; gelosia; tristesa; pesar; avarícia; arrogància; autocompasió; culpa; ressentiment; inferioritat; mentides; fals orgull; superioritat i ego.  
L'altre és le bé: és alegria, pau, amor, esperança, serenitat, humilitat, bondat, benevolència; empatia; generositat; veritat; compassió; i fe.""


El nét ho va meditar un moment i després va preguntar al seu avi:


-Quin llop guanya?
El vell Cherokee va respondre:


- "Aquell al que tu alimentis"





divendres, 28 d’octubre del 2011

"Deixa que els altres visquin al teu cor"

Fa uns dies, una amiga em va parlar d'aquest documental emès pel programa 60 minuts del canal 33 ja fa temps.
El reportatge segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure.

Riure, plorar i aprendre..


els lligams d'amistat es creen pensant en el altres..
la clau de la felicitat.


és una mica llarg, dura prop d'una hora, però paga la pena!
el podeu veure en aquest enllaç


Espero que us agradi!

dilluns, 21 de març del 2011

el "pare Manel"

Ahir , vaig llegir l'article  de Xavier Sardà sobre el "cas" del Pare Manel en el que felicita a l'arqueibisbe Martínez per posar les coses al seu lloc:


 " Per mi, Martínez, la teva decisió ha estat una molt bona notícia, perquè jo crec que les coses, com més clares millor. Gent com el pare Manel situava molta gent en una certa contradicció al pensar que si a l'Església catòlica hi havia lloc per a capellans com ell és que l'Església havia evolucionat i tot allò que es diu. Gràcies per posar les coses al seu lloc, arquebisbe Martínez." 


A mi també em sembla que la estructura eclesiàstica s'està retratant! 
Com pot ser que siguin tant dràstics amb algú que ha fet tant per ajudar als marginats de la societat,  que castiguin a persones que dediquen la seva vida a portar brins d'esperança als més desafavorits, i en canvi continuen aixoplugan d'altres capellans que, en nom del seu Deu, han ensorrat la vida a tantes criatures ???


I no em poso a discernir sobre les acumulacins de bens i el paper que donen a les dones perque no acabariem mai i a sobre em sortiria una llaga d'estòmac!!


A més, sincerament, he de reconèixer que no ho entenc!!



dilluns, 22 de novembre del 2010

Trobades

Poques coses m'agraden tant com gaudir d' una jornada gastronòmica  al voltant d'una taula plena d'amics. Sobretot quan fa anys que es manté la cita fidelment. Han variat tant els escenaris com els temes de conversa, però, a cada trobada,  em neix  encara un sentiment d'empatia que em persegueix l'any sencer.
Uns hi posen la casa, d'altres els plats i tots la il·lusió de retrobar-nos, ni que sigui un cop l'any. 
Sortir dels espais còmodes de cada dia i aplegar-nos per un passat ple de vivèncien intenses ara recollides en  un remot arxiu de records del que gairebé no treiem  ni la pols, però que son el que ens van fer crèixer i ens van fer tal com som.
Trobar-nos,conversar, redescobrir-nos, arreglar el món,  riure i recordar-nos així perquè mantenim aquesta trobada quant, amb el temps,  les nostres vides ens han situat en posicions tant dispars. I malgrat alguns ara no compartim gairé més que aquest petit espai de temps, sabem que els altres hi son , que el lligam és  viu i que ens potem al cor!

I que l'àpat estarà a l'alçada!!!






imatges: totes meves!!!

Gràcies a l'Anna, a en Dani, a la Montse i a en Marc, a la Núria i en Pau, a en Jordi i a la Núria, i per descomptat al Xavier i a mi mateixa , i també als plançons que ens acompanyen  per seguir fent possible "la trobada"!!!
Una abraçada!!

divendres, 18 de juny del 2010

La flor vermella amb la tija verda

La història que avui vull explicar-vos  va arribar fa pocs dies a les meves mans i em va fer pensar, altre vegada, en la desincronització en que viu el sistema educatiu del nostre país. També en el fracàs dels seus resultats més acadèmics. Però sobretot en com pot arribar a ser "castradora" l'experiència d'una educació tant "encotillada" que sovint limita les pròpies posibilitats.
Vivim inmersos en un món de canvi constant, i això demana formar persones capaces d'adaptar-se ràpidament, de aprendre a aprendre,de reciclar-se constanment. Formar persones que confiin en les seves idees, en els seus projectes, en les seves potencialitats,i en la seva creaitivitat.
Formar emprenedors.


La flor vermella amb la tija verda

Un nen petit va anar a l'escola. Era molt petit i l'escola era molt gran.
Un matí la mestra va dir:
-Avui farem un dibuix!
-Que bé! - va pensar el nen, a ell li agradava molt dibuixar. Ell podia fer moltes coses, lleons, tigres, gallines i vaques, trens i vaixells,...
-Va treure la seva caixa de colors i va començar a dibuixar.
Però la mestra va dir:
-Espereu, no és hora de començar- I ella es va esperar a que tots estiguessin preparats.
- Ara -deia la mestra- dibuixarem flors!
- Que bé!! - va pensar el nen- m'agrada molt dibuixar flors, i va començar pensar en  omplir el full de flors de molts colors
Però la mestra va dir:
- Espereu, jo us enseñaré com ho heu de fer.- i va dibuixar una flor vermella amb una tija verda.
El nen va mirar la flor de la mestra i llavors la seva. A ell li agradava més la seva, , però no va dir res i va començar a dibuixar una flor com la de la mestra.

Un altre dia, quan el nen entrava a la classe, la mestra va dir:
-Aviu farem fang!
-Que bé! - va pensar el nen - m'agrada molt el fang. Ell podia fer moltes coses amb el fang: serps i elefants, ratetes i ninots, camions i carretons, i va començar a estirar la seva bola de fang.
Però la mestra va dir:
-Espereu, no és hora de començar. I va esperar fins que tots estiguessin preparats.
-Ara- deia la mestra- farem un plat
-Que bé! m'agrada fer plats- i el nen va començar pensar en fer plats de diferents formes i tanys,..
Però la mestra va dir:
- Espereu! Jo us ensenyaré com ho heu de fer.- i els va ensenyar a tots com fer un plat fondo!
-Aquí ho teniu!- va dir la mestre- ja podeu començar.
El nen va mirar el plat de la mestra i després el seu. A ell li agradava més el seu, però no va dir res i en va començar a fer un igual que el de la mestra.

Molt aviat el nen va aprendre a esperar i mirar, a fer les coses igual que les feia la mestra, i a deixar de fer les coses que surgien de les seves propies idees.

Va passar que un dia la seva familia va canviar de domicili i d'escola. En el seu primer dia a la nova escola la nova mestra ve dir:
-Avui farem un dibuix!
- Que bé! - va pensar el nen, i va esperar que la mestra li digués què havia de fer.
Però la mestra no deis res, només caminava per l'aula.
Quan va arribar on era el nen ella li va dir:
-que no vols començar el teu dibuix?
-si -va dir el nen- què hem de fer?
- No ho sé fins que tu no ho facis! -va dir la mestra.
- i , com ho faig?
- com vulguis tu.
-i de qualsevol color?
-De qualsevol color!-va dir la metra- si tots fesim el mateix dibuix i fem servir els mateixos colors, com sabré quin és el teu?

-No ho sé- va dir el nen. I va començar a dibuixar una flor vermella amb la tija verda!

Helen Buckley

l'educcació hauria de ser una eina per formar-nos, per creixer, per forçar-nos a dubtar, a explorar, a imaginar, a discrepar, a argumentar,...
però no per assumir i interioritzar sense reflexió.

Confies en les teves idees?
o et limites al que està establert?

divendres, 12 de març del 2010

10 REFRANYS CATALANS

Us animo avui a participar en un estudi sobre els refranys més populars a Catalunya. És tracta simplement d'enviar un correu a l'autor de l'estudi amb els 10 primers refranys que us passin pel cap. Així de sopte, tal com rajan i sense pensar-hi massa.
Aquí teniu la seva pàguina, on trobareu la proposta original i també la seva adreça de correu!També el podeu trobar al facebook!!
jo ja hi he participat, però no us puc dir els meus 10 refranys!!!
Animeuvos!!!

dijous, 25 de febrer del 2010

"Doneu al nen el desig d'aprendre i qualsevol mètode serà bo", deia Rosseau


"Doneu al nen el desig d'aprendre i qualsevol mètode serà bo", deia Rosseau
Avui m'ha arribat a les mans aquest article publicat  fa uns dies a  "la vanguardia", sobre la motivació, o la desmotivació dels alumnes davant les propostes de l'escola.

Quan es debat el tema de si l'escola és o no atractiva als alumnes, pares, professors, i comunitat escolar en general, no fem altre cosa que culpar-nos els uns als altres:
- que si l'escola no s'adapte als canvis socials,
- que si la formació dels professors ha quedat obsoleta,
- que si els pares no inculquem el valor de l'esforç als nostres fills
- que molts mestres són del mínim esfoç...
I tot un seguit de retrets que es repeteixen una i altra vegada.

Estic d'acord en  que, com diu l'article, l'escola  com a transmisora de coneixement ja fa temps que està perden sentit. Més que mai, llevat dels aprenentages instrumentals, el coneixement té data de caducitat, i és cert que no podem saber quins coneixements necessitaran els nostres fills quan siguin adults. A més el coneixement s'ha convertit en un bé universal i accesible. És per això que el paper de l'escola s'hauria de centrar amb força en la tasca d'ensenyar a aprendre: ensenyar a saber "què fer" amb tota la informació que volta per aquí,  i  a aconseguir que els nens i nenes tinguin ganes d'aprendre.
Despertar la curiositat.
I amb això no vull dir que s'hagi de convertir la classe en un circ on el professor hagi de fer de tot i més per captar l'atenció i la motivació del seu alumnat. Més aviat que cal apropar el que s'ensenya a l'escola a la realitat dels alumnes i fer-los participar activament en els aprenetatges: fer alumnes-investigadors, ensenyar estrategies per estudiar i aprendre. Potser  treballar més habilitats que els serviran per continuar fent autoaprenentage: pensament crític, creativitat, innovació, relacions interpersonals, comunicació, fins i tot imaginació.
Per descomptat penso que el treball amb les noves tecnològies hauria a formar part del currículum. I estic segura que això no passa només per posar un portàtil a les mans de cada alumnes.
La tasa més important és revisar la formació del professorat, sobretot fer de la formació continuada una prioritat i una obligació que els impedeixi quedar-se encarquerats, que els porti a mantenir la ment oberta, a avaluar les seves pròpies estrategies, a aprendren de noves, a ser més entusiastes de la seva feina i a fer participar d'aquest entusiasme als seus alumnes.

És cert que el paper dels pares és molt important, de fet hem de ser alentadors de l'esforç personal, inculcar interès per l'activitat intel·lectual, respatllar la tasca de l'escola i dels mestres. Però ... i si et trobes davant un mestre ensopit, rutinari , desmotivat...que aconsegueix que el nen s'avorreixi??

Em sembla indiscutible la importància que mestres i professors s'apasionin per l'aventura d'ensenyar i aprendre, i la importància que mantinguin un ritme de formació continuada notable.
Ser mestre hauria de ser una de les carreres més prestigioses, amb més exigències d'accés i amb el compromís i l'obligació de mantenir l'entusiasme per seguir aprenent.

Crec que el sistema hauria de ser molt més exigent amb un col·lectiu que, salvant excepcions, s'ha guanyat a pols  la fama que té.


tens la sensació que l'escola motiva poc?

dimecres, 13 de gener del 2010

Ser decidit!



Avui us deixo un conte que varem lleguir a la revista "cucafera" i que deixa palès quan absurd resulta  fer i desfer segons el què diran.

"Un dia, un home i el seu fill se'n van anar de viatge. L'home va fer pujar el fill a l'ase i ell es va posar a caminar al seu costat.
quan van passar per davant d'una casa, la gent va dir:
-Fixeu-vos-hi!! el noi, jove i fort, va damunt de l'ase; i el pare, gran i cansat, va a peu.

Quan el pare va sentir això, va fer que el fill baixés de l'ase i hi va pujar ell.
una mica més endavant, en veure'ls passar, uns altres van dir:
- Que no li fa vergonya? L'home tant tranquil damunt de l'ase i el pobre noiet corret.hi al darrera!

Quan el pare va sentir això, va baixarde l'ase i es va posar a caminar al costat del seu fill.
Una mica més endavant, en veure'ls passar, uns altres van dir:

-Tenen un ase i tots dos van a peu!

Aleshores, el pare i el fill van pujar a l'ase.
Una mica més endavant, en veure'ls passar, uns altres van dir:

-Quina crueltat! Pobre ase!!ha de carregar el l'home i el noi alhora.

Aleshores, pare i fill van baixar de l'ase, el van lligar per les potes en un pal molt gros i se'l van carregar a l'espatlla. Cadascun anava a un extrem del pal.
Quan feia estona que caminaven, els va veure passar una dona i va dir:

-Ai, quina gràcia! Un home i un nen que porten un ruc a l'espatlla!!

Aleshores, el pare va deixar l'ase a terra, li va deslligar les potes i va fer-hi pujar el fill mentre deia:

-Tant me fa el que digui la gent!! Continuarem el viatge així!!"


Què en penses??

dilluns, 2 de novembre del 2009

Canvi climàtic

Avui es comença a preparar a Barcelona la conferència de Copenhague contra el canvi climàtic. El teball d'avui ha de servir per prendre el pols a les possibilitat d'èxit de la conferència del proper desembre. Els reptes són Titànics i cap govern hauria d'esquivar la seva responsabilitat.  Però cap de nosaltres tampo ho hauria de fer.



De fet reciclar forma part de la natura. A la,terra, tots els cicles vitals dels ecosistemes són procesos de reciclatge perfectes, tots excepte l'emprempta de l'home.

A casa ja fa temps que fem l'esforç de classificar i reciclar totes les deixalles. i procurem no utilitzar el cotxe per desplaçar-nos per la ciutat. Procurem - si l'economia ho permet- comprar productes frabricats aquí o molt aprop d'aquí. No fem servir paper d'alumini, utilitzem carmanyoles, recollim l'oli, procurem que els  productes de neteja que utilitzem no perjudiquin l'entorn.... I sé que podriem fer molt, molt més.

De tant en tant, però, ens asalten els dubtes de si tot plegat serveix per a res!! Continua l'esforç quan les deixalles surten de casa? Es millora l'aïllament en les construccions? ( al pis on vivim és nefast!). Hi ha esforç en els ajuntaments mes enllà del que és "marqueting"? I els governs? Seran capaços finalment d'imposar-se als interesos d'uns quants per gestionar a favor del planeta??

D'altres vegades ja ens asalta directament la por:
Copenhague avisa que a finals del s. XXI la temperatura del planeta ja haurà pujat 4 o 5 graus, el nivell del mar està pujant el doble del previst, la destrucció de la selva amazònica ja s'acosta a la meitat del territoria que cobria, fenòmens meteorològics que es desplaçen dels seus habituals espais d'incidència, o augmenten la seva virulència!! La capacitat d' autoregulació dels sistemes naturals deu tenir un límit, és ja un canvi irreversible??

Mentrestant trobo persones molt properes a mi que ni tant sols separen les deixalles. Bé, el vidre i el paper si, ! El mínim, vaja! El que és fàcil i força còmode i ja fa temps que hem après. Fins i tot ens fa sentir culpables no fer-ho!! Però no estem disposats a fer gaire més!
El "fotut" del cas és que no podem esperar! Quan ja estiguem tots "educats", d'aquí a molts anys, quan ja no hi hagi no només cap glaciar, sinó cap gelera al Pirineu, el nivell del mar s'hagi engolit poblacions i illes senceres, hi hagi onades de mirgracions per culpa del clima,...ja serà tard.
 I és que la sol·lució no és tant sols de prioritats, sinó de la percepció social, moral i política d'aquestes prioritats!!!
Esperem que a la reunió del desembre es faci alguna cosa que no sigui omplir papers mullats! I sobretot, esperem que no sigui massa tard.

Vull creure que els peits esforços que fem portaran un gran canvi!!

I tu? Que hi fas??
Recicles?
Reutilitzes?
Redueixes?
creus que serveix d'alguna cosa??
et sents culpable i responsable del canvi climàtic???


The animals save the planet són uns petits curts deitats per "animal planet" que pretenen concienciar als nens sobre senzills gestos per preservar el planeta. disfrute-los en familia!!

divendres, 20 de febrer del 2009

Temps per jugar



En aquests temps que ens toca viure gairebé tots tenim una necessitat malaltissa per aprofitar el temps!!! No tenim temps per perdre i tot el que fem ha de ser productiu, també l’oci dels nostres fills. Fem entrar als nens en un món amb presses tant per raons laborals, -que porten la necessitat de tenir els nens ocupats i tutelats fins que podem arribar a casa-, com també per l’obsessió dels pares en que aprenguin coses extres: anglès, informàtica, dansa,...
Una llarga llista d’activitats extraescolars ajuda a millorar? Fins on podem substituir el joc i mer divertiment per allò formatiu? Es pot aprofitar aquest temps per interactuar amb joguines educatives i tecnològiques? Fins a quin punt hem d"educar en valors com la competència, l’excel·lència o l’eficàcia?
Cada vegada trobo més pares que saturen les agendes dels seus fills amb activitats de tot tipus. Són pares entossudits en què els seus descendents parlin anglès abans que la seva pròpia llengua, esforçats per a que aprenguin algoritmes abans que a multiplicar,...

“Hiperpares” els anomena
Carl Honoré en el seu llibre “Bajo Presión”. L'hiperpare seria l’altre extrem dels pares 'passota', i com els extrems s’assemblen tant, ambdós estan rarament interessats en conèixer als seus fills en realitat, en aprendre amb ells, en gaudir del temps compartit –de fet ambdós no en tenen-, o de simplement divertir-se amb ells. A “Bajo presión”, Honoré es pregunta per què hem deixat de jugar amb els nostres fills, per què l’agenda dels petits és més pròpia d’un alt executiu que la d"un xaval de dotze anys, per què hem confiat la seva educació a tècnics i especialistes, per què hem substituït el valor de la diversió pel de l’exigència, per què hem posat als nostres fills un guia-rucs amb l’objectiu d"arribar a una meta. En definitiva Honoré es pregunta què hem fet amb la infància dels nostres fills i per què ens obstinem tant en el seu control –el que no significa que no ens preocupem d"ells.


Sovint privem els fills del que més necessiten: temps i espai per jugar; temps i espai per relacionar-se amb altres nens. La relació entre iguals sense normes ni professors o adults, els ajuda a assumir regles, a solucionar conflictes, a negociar, a practicar la llibertat... En la construcció de la identitat tot el joc té una funció crucial, però l’anomenat
joc simbòlic hi té un pes especial.

Cal frenar el ritme, i em sembla que la majoria de pares ho sabem, i no podem deixar de fer-hi res amb l’excusa de no tenir temps. Cal reflexionar sobre el ritme diari, ser valents i fer canvis que deixin respirar els nens. Deixar temps per jugar no és perdre el temps!!!

divendres, 30 de gener del 2009

Dia escolar de la Pau i la no violència

Avui és el dia escolar de la Pau i la no violència.

Fa 61 anys que va morir Mohandas Karanchad Gandhi, conegut com Mahatma Gandhi.Conceptes com "resistència passiva i desobediència civil" van arribar a tot el món a través d'ell. Conceptes molt bonics, però sovint lluny de la realitat que vivim. En general, quan els nens arriben de l'escola dient que en "tal" li ha dit tonto, o li ha donat una empenta que l'ha fet caure, els pares tendim missatges que en el fons diuen que s'hi torni, que no es deixi trepitjar, o que ho denuncii, en el millor dels casos!

I és que som violents, encara que ens costa admetre-ho. Tots tenim aquest punt en que ja no podem dominar el nostre caràcter i explotem-i de quina manera!- Absolutament tots!! Fins i tot els educadors cometem errors en aquest sentit. Per això és tant difícil educar per la pau.
No sé si podem transmetre coherenment la idea que davan una puntada no es pot respondre amb una altre sinó tirant endavant, sense fer res. Oferint una resistència que no suposi força.

Es pot educar en aquest sentit???

Em sap greu, Mahatma Ghandi, però crec que no.

Podem educar en el diàleg com a primer recurs,la intel·ligència emocional, la igualtat...Però no podem demanar ni a un nen ni a un adult que es deixi pegar sense oposar resistènci o sense denunciar.

Salut!