"La mujer, cosa de hombres"

Ja fa temps que les dones van decidir deixar el seu paper de submises esposes i mestresses de casa. Ja fa temps que van decidir gaudir de la seva vida: prendre les seves desicions,  viure la seva independència;
 deixar de ser l'esclava de la seva llar i de la seva parella i construir una vida "compartida".

Però aquest creixemnet, aquest canvi, el van fer les dones soles. Les seves parelles, en general , no les van acompanyar. D'aquí  que en sortis la "superwomen" : una dona perfecte, d'imatge impecable, amb una feina remunerada, que segueix fent-se càrrec de la casa, també impecabla, dels nens sempre nets i polits, ... Que és el pal de paller de familia, i encara trobava temps per anar al gimnàs!

Res a veure amb tu!

Superat això hi ha la teva generació, la de les noies  que als 20 anys es creien modernes, alliberades del rol tracional de la dona, i que pensava que viuria  de fàbula gràcies a la lluita de les seves mares i àvies.  Però no trigues a  adornar-te que era un miratge.

Recordes quan  encara no tenies una parella ... diguem-ne estable, i una part de la colla d'amics, ja la tenien.  Tot d' una, les converses de les noies van canviar. Sorprenenment, el primer tema nou va ser el dels productes de neteja de la casa.  Elles van començara tenir tenien llargues xerrades sobre les meravelles de tal o tal producte. Ells no en parlaven mai!

La punta de l'Iceberg!!!

Treballis o no fora de casa, la responsabiltat de la llar: intendència, roba, neteja,..., cau a sobre teu.
Tot un plegat t'adones que la teva parella et demana què faràs per dinar!!!  (No et diu si avui pots fer tu el dinar perque està cansat o té feina o ......)
O et diu  que té molta roba per rentar!! o que té una taca a la camisa!?!
O arribes d'una sortida en família i tothom s'amaga al seu racó i et quedes sola preparant el sopar (deuen pensar que tu et canses mai).
I una llisteta de petits detalls que et fan pensar que els homes, espero que de manera inconscient, continuen esperant de la seva parella s'ocupi d'ells com si fos la seva mare.

I molts i moltes et diran  que exageres, i que no et pots queixar amb la parella que tens.
Però si es  paren a fer una mirada objectiva i crítica a la seva vida, estas segura que hi veuran indicis.
La lluita per la igualtat no s'ha acabat!!!

En aquesta lluita silenciosa, hi ha persones que no poden aguantar la frustació (tot un  tema) de no veure acomplertes les espectatives que han posat en la seva parella. No son capaços de respectar les seves desicions, ni d'entendre la seva postura, i massa vegades ho acaben de la pitjor manera possible.
Com a dones, encara ens hem d'explicar massa!
Com a societat ens queda molt i molt camí. 


Durant moltasanys la publicitat no ens ha ajudat gens, i si t'ho mires bé, actualment tampoc!! Mireu sinó aquest anunci de la lliga de futbol femení d'alemenya!!
http://www.youtube.com/watch?v=rx4jAEyVJHE

Tot això m'ha vingut al cap arran d'aquest video esfereïdor de l'Isabel Coixet.

in the fall

La manera com passa el temps i com la rutina ens encalla i ens devora de manera que sembla inevitable,  francament, fa por!!

Trencar la rutina fa crèixer! 
Dedicar temps al que ens agrada, provar coses noves, mirar cap als  costats o més enllà del nas, ...

lluitar aferrissadament perquè la vida no es converteixi en això ....





l'estiu, un bon moment per intensificar aquesta lluita!!

Vull una escola pública, de qualitat i en català!

Adéu Cinema Nou

El cinema nou de Vic ha tancat les portes. Ha estat més de 50 anys obert a, però no ha pogut resistir l'embat de la davallada de públic que afecta totes les sales de cinema.

imatge del 9nou

A mi el cinema m'ha agradat sempre. 
I m'agrada encara.
El cinema, igual que les novel·les, et dona la possibilitat de viure una altre vida.
Quan estudiava a Barcelona hi anava gairebé dos cops per setmana. Sovintejava les sales de  cinema Verdi i Renoir. També una petita sala de reestrena, crec que es deia cinema Texas,  on per 175 pessetes podies veure dues pel·lícules!!!

M'encantaven les pel·lícules europees, i sud americanes, aquelles de ritme lent on sembla que no passa res, però passa. Les de drama social i familiar. També les èpiques i moltes de comercials, no ens enganyem!
Amb les que no he pogut mai, és amb les pel·lícules de riure! No em fan gràcia!

Però tonant a les que m'agradaven i en la meva època de màxima activitat cinèfila, em venen a la memòria ... La hija de Robert Prous, Tocando al viento,  Despabilate amor, El lado oscuro del corazon, Las mujeres de verdad tiene curvas, La vida es bella, Martin Hache, Los amigos de Peter  ... I moltes altres .

D'uns anys ençà, les meves visites a les sales de cinema han caigut en picat. La feina, la família i, sobretot l'economia, no ho permeten. 
 I quan hi vaig, gairebé sempre és a veure pel·lícules infantils, que també m'agraden!
I és que anar al cinema, Igual que anar al teatre o de concert, s'ha convertit en un luxe. El preu de les entrades ho és tot menys "assequible" i no fa més que esperonar al públic potencial a passar-se a les opcions  de la xarxa, o a esperar un temps i  visionar les pel·lícules des del sofà de casa. Estalviant-te la desagradable olor i el soroll de les crispetes (no he entès mai perquè la gent menja al cinema).
 Això si, sense l'emoció de la pantalla gran i absorbent  ni la qualitat de so d'una bona sala.
En fi,
Adéu Cinema Nou

Algú podria dir-me massa coses ...

Dia mundial de la poesia. Coses que passen, m'he recordat del llibre d'un amic.
Així doncs,  aquí va el meu ... diguem-ne homenatge??? 

Algú podria dir-me massa coses
d'aquest reducte malparat,
encetar-me la tarda a bastament,
i calçar-me una inconsistent
quimera per recórrer
dies i dies
damnats. Bé que ho sé, prou de somni;
reviso retalls, vides,
hissar de nou l'amor,
en silenci a les fosques,
de nit.
M'aprenc, sí, sense ús de recepte.

Lívida Lisboa  ed. Viena 2004

Josep Ma Puigoriol

Finlandia, una altra vegada

Ahir va tornar "salvados" que sota el hashtag #Cuestiondeeducacio posava una altra vegada sobre la taula  el nostre (?) sistema educatiu i la repercussió que poden tenir les continues reformes, l'enquistada i desprestigiada formació del professorat i les continues retallades de pressupost entre altres.  

Es clar que es van dedicar a cantar les excel·lències del sistema educatiu de Finlàndia. Un país que no se'ns assembla en res. En res de res.  Només destacaré que el sistema està format en el seu 98% d'escola pública totalment gratuïta (inclou el menjador, material escolar i llibres). No hi ha escoles d'elit  i el sistema no està sotmesa als canvis polítics. L'escola és una inversió. I la formació del professorat és excel·lent. 

Aquí tenim la segona tassa més alta d'escoles privades i concertades a Europa, permetent la concentració de alumnes amb menys recursos ,  i retallem les becas de menjador, ajudes al reciclatge,... Cada partit polític fa la seva llei / reforma política sobre educació i a més es veu l'educació com una despesa retallable i per tant "prescindible"??  La formació del professorat és considerada com a una carrera "fàcil" i poc exigent, desprestigiant el gremi.

Clar que cal tenir present també el tipus de societat. horaris laborrals dels pares i mares, facilitats per assumir la maternitat i paternitat, i l'educació de la societat que dona importància cabdal a la formació equitativa i en igualtat d'oportunitats tant al fill de la ministra com al fill del caixer del supermercat, independentment de la seva renda!

Finlàndia va viure també un episodi de retallades en educació als 90 (crec). Els qui la van patir volten ara la 30. Una generació perduda. Una declaració al final del programa fa posar la pell de gallina sentenciant que o inverteixes en la gent "menuda" o ho acabes pagant.

Finlandia a banda, el programa apunta idees que val al pena tenir presents alhora de posicionar-se sobre la amenaça de la LOMCE.

Si no heu vist el programa el podeu recuperar aquí:  

"Relats de pissarra a tentipotenti"

Us imagineu haver acabat la ESO i poder posar al teu currículum que has publicat en un llibre?? 
quina enveja, oi?

Això els ha passat a una quinzena d'estudiants de secundària d'una escola de Vic que han tingut la bona fortuna de topar amb un professor de català emprenedor, motivador i il·lusionat amb la seva feina. (sí, hi ha professors així). Tots quinze, sota la direcció de Jordi Barrera i amb els dibuixos de Gemma Uribe, han aconseguit crear aquest llibre de relats amb la por com a eix. Si algú en vol un exemplar, pot contactar amb jordievolution@hotmail.com o dirigir-se a la llibreria 'Muntanya de llibres' de Vic!

No ho sé del cert, però espero que  a la biblioteca de Vic també 
n'hi hagi algun exemplar. 

I, per cert, un dels relats és de la meva neboda estimada!