Hi ha històries que et fan plorar, o riure, o tremolar,o patir, o tot alhora ... D'altres et deixen amb el neguit de preguntant-te si fas prou ...
Aquest passat dilluns i dimarts he estat mirant la mini serie sobre una part de la vida de Pere Casaldàliga: Descalç sobre la terra vermella
Lluny de les discusions que he vist ha twitter sobre l'encert o no del doblatge, a mi m'ha evocat molts records i certa consciència.
Aquí deixo tres sentències que la serie li atribueix.
"no acceptaré mai lleis que converteixen el poble en ramat i al ric en carnisser"
"la violència més gran és la institucionalitzada, políticament justificada, diplomàticament tolerada"
"callar és peretuar la injustícia social"
i aquestes de la seva pròpia veu al reportatge del programa Sense ficció
“Les meves causes valen més que la meva vida, perquè són les causes les que donen sentit a la vida. Una vida sense causes és una vida pobra, trista i buida.”
“Així com ha costat tant, i encara costarà, defensar el dret de les persones, estem encara a l’abecé pel que fa als drets dels pobles, i els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats petites.”
“Tu creus que hi ha democràcia al món? Als Estats Units hi ha democràcia? A Espanya teniu democràcia? A Europa hi ha democràcia? Només per a alguns.”
Durant anys, uns anys crucials en la meva vida, vaig estar lligada al Casal Claret de Vic. Allà, una colla de claretians que , ara no en tinc cap dubte, es feien seus els ideals de Pere Casaldàliga, van ajudar a creixer a una colla de joves i adolescents en els valors del servei, la pau, la comprensió, el respecte i el compromís envers la societat. El missatge va calar, i molts dels que vam compartir aquell temps, son ciutadans conscients i en bona part compromesos amb els seus principis.
Llàstima que no tinguem el seu coratge per vençer la por, que callem massa sovint i que som incapaços de arriscar la nostra petita parcela de ben estar.
