divendres, 20 de febrer del 2009

Temps per jugar



En aquests temps que ens toca viure gairebé tots tenim una necessitat malaltissa per aprofitar el temps!!! No tenim temps per perdre i tot el que fem ha de ser productiu, també l’oci dels nostres fills. Fem entrar als nens en un món amb presses tant per raons laborals, -que porten la necessitat de tenir els nens ocupats i tutelats fins que podem arribar a casa-, com també per l’obsessió dels pares en que aprenguin coses extres: anglès, informàtica, dansa,...
Una llarga llista d’activitats extraescolars ajuda a millorar? Fins on podem substituir el joc i mer divertiment per allò formatiu? Es pot aprofitar aquest temps per interactuar amb joguines educatives i tecnològiques? Fins a quin punt hem d"educar en valors com la competència, l’excel·lència o l’eficàcia?
Cada vegada trobo més pares que saturen les agendes dels seus fills amb activitats de tot tipus. Són pares entossudits en què els seus descendents parlin anglès abans que la seva pròpia llengua, esforçats per a que aprenguin algoritmes abans que a multiplicar,...

“Hiperpares” els anomena
Carl Honoré en el seu llibre “Bajo Presión”. L'hiperpare seria l’altre extrem dels pares 'passota', i com els extrems s’assemblen tant, ambdós estan rarament interessats en conèixer als seus fills en realitat, en aprendre amb ells, en gaudir del temps compartit –de fet ambdós no en tenen-, o de simplement divertir-se amb ells. A “Bajo presión”, Honoré es pregunta per què hem deixat de jugar amb els nostres fills, per què l’agenda dels petits és més pròpia d’un alt executiu que la d"un xaval de dotze anys, per què hem confiat la seva educació a tècnics i especialistes, per què hem substituït el valor de la diversió pel de l’exigència, per què hem posat als nostres fills un guia-rucs amb l’objectiu d"arribar a una meta. En definitiva Honoré es pregunta què hem fet amb la infància dels nostres fills i per què ens obstinem tant en el seu control –el que no significa que no ens preocupem d"ells.


Sovint privem els fills del que més necessiten: temps i espai per jugar; temps i espai per relacionar-se amb altres nens. La relació entre iguals sense normes ni professors o adults, els ajuda a assumir regles, a solucionar conflictes, a negociar, a practicar la llibertat... En la construcció de la identitat tot el joc té una funció crucial, però l’anomenat
joc simbòlic hi té un pes especial.

Cal frenar el ritme, i em sembla que la majoria de pares ho sabem, i no podem deixar de fer-hi res amb l’excusa de no tenir temps. Cal reflexionar sobre el ritme diari, ser valents i fer canvis que deixin respirar els nens. Deixar temps per jugar no és perdre el temps!!!

4 comentaris:

Teresa ha dit...

"Honoré es pregunta perque hem deixat de jugar amb els nostres fills". Jo crec que desde fa uns anys ens trobem amb les en primeres generacions que han començat a jugar amb els seus fills, i a entrendre que això és un luxe. Dubto que els meus avis juguessin amb els meus pares. ( Ni tan sols els meus pares van tenir gaire temps per jugar amb mi i els meus germans, potser només els dies de festa). No tenien temps, no hi havia estrés però les funcions de la mare que era a casa eren més de reproduccio de la força de treball ( preparar el menjar, rentar la roba, netejar la casa, alimentar els fills, vestir-los i rentar-los) que no pas jugar amb els fills.
El tema de Catalunya i Espanya és però un mon a part. Amb els horaris que es tenen és impossible compaginar la vida adulta amb la dels infants. A la majoria de països d'Europa les families senceres són a casa a les 6 de la tarda com a molt tard.

Cristina ha dit...

Cert, ens agrada jugar amb els nostres fills i sabem valorar el temps que passem amb ells. Però la idea d'Honoré respon al fet que molts nens -més grans que els nostres- porten una agenda d'extraescolars tant atapeïda que no els deixa temps "lliure" per jugar i avorrir-se. I avorrir-se és molt creatiu. Un nen que té tot el temps del dia programat, com pot aprendre a gestionar el seu temps "lliure"?, com apron a organitzar-se ell sol??.....

Teresa ha dit...

Doncs té molta raó!! una de les coses que em va sorprendre de Suècia,és que hi ha molt disseny i molts invents útils que a algu amb temps per avorrir-se se li van acudir!! I és que la patxorra sueca és un tema per parlar-ne extensament...

Núria ha dit...

D'això de les hores extraescolars atapeïdes em fa patir una mica perquè amb aquest afany que els fills ho aprenguin tot tan ràpid pot portar a una societat competitiva com és el cas del Japó (heu vist el documental en què es veu com els nens fan unes jornades escolars inimaginables, exàmens interminables? Jo diria que el cervell ja no pot rendir de cap manera).