valors

Avui és un dia especial. 

Els alumnes de cicles superior de moltes escoles de la comarca han estat treballant des del setembre en un espectacle musical que en poques hores serà damunt l'escenari.

Durant els darrers mesos han vist com es treballa per un projecte a llarg termini, com es triga mesos i mesos per assolir els objectius, com cal repetir fragments fins a l'avorriment per desencallar-los, com d'especial és unir les diferents veus en una de sola...

Vaja que participar en la cantania 2015 els ha obert un ventall d'experiències i de valors que segur els seran útils i ajudaran també a fer-los millors persones.

Si les famílies no hi som, no hi participem, no anem a veure el concert... quin valor li donem a tot aquest treball???

Per això em cou tant que l'assistència de les famílies a l'espectacle sigui tant baix. Tant que en un moment determinat es va plantejar la possible retirada de l'escola del projecte. Potser perque s'ha escaigut en un cap de setmana de tres dies, o potser per motius perfectament comprensibles, no ho vull pas saber.

Però em cou especialment el cas d'alguna família que, malgrat porta el seu fill al teatre a participar en l'espectacle, no pensen venir a veure'l. El motiu: l'entrada és molt cara.

És cert, tenen tota la raó. Jo també la trobo molt cara. I cal discutir-lo amb qui convingui.

Però, repeteixo, aquesta mainada fa vuit mesos que treballen en el projecte. 

Afortunadament avui seran a l'escenari.

Crec fermament que hi hem de ser per confirmar el valor que té com a projecte educatiu transversal. 

Les famílies hem de donar valor a la  participació dels nens en projectes culturals i col·lectius, a l'esforç, al treball en equip,..
i la marera de valorar-ho és posar-hi també la nostra il·lusió, donar-li la importància que té, i, per poc que poguem,  fer l'esforç de ser-hi i aplaudir-ho.

Jo ho penso fer. I segur que en gaudirem fins al darrer segon.
Me n'hi vaig

Fa poc més d’un mes es va morir el pare. 

Es va morir. 

Se li va aturar el cor i va caure estès a terra. De cop. Sense que se n’adonés. Sense cap altre avís que el fet de ser un home ja gran. 

Tenia 82 anys i molta vida a l’esquena. I molta vida al davant.

La noticia arriba com una esquerda dolorosa al més profund de l’ànima. Un tall sec que saps que restarà obert per sempre. I ets sents vulnerable, buida, desolada. I ets incapaç de contenir la pena i les llàgrimes; tampoc ho intentes.

Familiars i amics apareixen per acompanyar-nos i els sents més propers que mai. Arriben i saps que els necessitaves allà, per fer-nos companyia, per distreure’t de l’abisme que sents tant a prop. Per apaivagar aquesta solitud i desesperança que ens assalta i que ens deixa un buit a l’estòmac,  a l’espai, a la vida...

The show must go on

Un dia per deixar enrera els mal tràngols passats. Pàgina nova. 

Sort a tothom!

Trobades

Sentir-nos afrotunats de poder compartir  taula i companyia. I celebrar, un any més, la trobada d'una colla molt gran!

                Gràcies a tots!

 

Saló del Manga 2014

Una altre genial visita al Saló del Manga de Barcelona. 

  Les mokonas

 

   els nostres cosplayers!!!!






algún  agosserat......



i molt cosplay manga

i no tant manga....

#bringbackourgrils

"S'han emportat la teva filla!
Te l'han pres i ningú et sap dir que faran amb ella.!
Han raptat la teva nena! I tu saps perfectament el que li passarà.
Saps què li faran!
Abusaran d'ella!
Serà humiliada, vexada, esclavitzada, violada diverses vegades ... al dia!!
No pots dormir, ni menjar...
No pots deixar de donar-hi voltes i et mors només de pensar-hi!
Potser viurà així tota la seva vida! 
sempre patint, sempre humiliada, sempre ...."

Això és insoportable.
Posar-se a la pell de les nenes de Nigeria, o de les seves mares, és insoportable!
Et fa adonar, amb dolor i repugnància, que, ser dona en aquest món, encara és una maledicció. Utilitzades com a arma de guerra, com objectes que tindran el valor que la resposta internacional hi doni.
Un pou on es vomita la ràbia i la frustració d'un món malalt!
....

"Descalç sobre la terra vermella"

Hi ha històries que et fan plorar, o riure, o tremolar,o patir, o tot alhora ... D'altres et deixen amb el neguit de preguntant-te si fas prou ...

Aquest passat dilluns i dimarts he estat mirant  la mini serie sobre una part de la vida de Pere Casaldàliga: Descalç sobre la terra vermella

Lluny de les discusions que he vist ha twitter sobre l'encert o no del doblatge, a mi m'ha evocat molts records i certa consciència.

Aquí deixo tres sentències que la serie li atribueix.

"no acceptaré mai lleis que converteixen el poble en ramat i al ric en carnisser"

"la violència més gran és la institucionalitzada, políticament justificada, diplomàticament tolerada"

"callar és peretuar la injustícia social"

i aquestes de la seva pròpia veu al reportatge del programa Sense ficció


“Les meves causes valen més que la meva vida, perquè són les causes les que donen sentit a la vida. Una vida sense causes és una vida pobra, trista i buida.”

“Així com ha costat tant, i encara costarà, defensar el dret de les persones, estem encara a l’abecé pel que fa als drets dels pobles, i els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats petites.”

“Tu creus que hi ha democràcia al món? Als Estats Units hi ha democràcia? A Espanya teniu democràcia? A Europa hi ha democràcia? Només per a alguns.” 

Durant anys, uns anys crucials en la meva vida, vaig estar lligada al Casal Claret de Vic. Allà, una colla de claretians que , ara no en tinc cap dubte, es feien seus els ideals de Pere Casaldàliga, van ajudar a creixer a una colla de joves i adolescents en els valors del servei,  la pau, la comprensió,  el respecte i el compromís envers la societat. El missatge va calar, i molts dels que vam compartir aquell temps, son ciutadans conscients i en bona part compromesos amb els seus principis.

Llàstima que no tinguem el seu coratge per vençer la por, que callem massa sovint i que som incapaços de arriscar la nostra petita parcela de ben estar.